El cos gros com a espai polític: gordofòbia, capitalisme i classe

El cos gros com a espai polític: gordofòbia, capitalisme i classe

El defecte de la grossa va més enllà de la corporalitat: el cos es converteix en un reflex de la incapacitat per a transformar-se.

Texto: Arada
16/02/2022

Rut Navarro Mahiques

La concepció històrica de la grassor ha anat evolucionant i adaptant-se als valors de cada època, però l’estigma cap als cossos grossos sens dubte no és recent. Actualment, la visió de la grassor guarda una estreta i complexa relació amb el capitalisme. Hi ha una exigència per encaixar en un sistema en el qual l’autogestió del cos esdevé reflex de la capacitat d’assimilació als models neoliberals. Igualment, l’augment de la grassor entre la classe obrera té un paper fonamental en el desenvolupament de la gordofòbia. La grassor simbolitza la incapacitat adaptativa de la classe obrera als estàndards neoliberals.

L’historiador francès Georges Vigarello analitza com des de l’Edat mitjana la mirada sobre els cossos grossos s’intensifica i empitjora. En l’imaginari catòlic, el gros és un pecador pres de la gola; durant els conflictes socials la grassor s’encarna en el ventre burgès, símbol de l’opulència i estatus social; en l’actualitat, el gros és algú desproveït de voluntat, amor propi i capacitat per a canviar.

suscribete al periodismo feminista

A partir de finals del segle XIX comença a haver-hi un major interès social pel cos i s’instaura el model de rebuig social a les corporalitats grosses que habitem actualment. Per part de la comunitat científica augmenta l’interès a mesurar i classificar la grassor, establint les bases per a l’actual Índex de Massa Corporal. D’aquesta manera, es relaciona l’altura amb el pes creant uns paràmetres de normalitat corporal. Igualment, s’assenyalen clarament dos tipus de grassor: la derivada dels excessos i la produïda per la malaltia. Amb aquesta nova mirada, la grassor és en tots dos casos majoritàriament reversible i, per tant, tractable. És aquí on finalment es trenca amb la dualitat entre ‘obès’ fort i robust, i ‘obès’ feble que havia prevalgut des de l’Edat mitjana. A partir de la dècada de 1880, la publicitat referent al mercat de les dietes es dispara, evidenciant el rebuig social a la grassor. Així mateix, es comencen a posar de moda els trucs miracle que encara perduren, com beure brous, tes, amanides i menjar en petites porcions per a distreure a la fam i perdre pes.

Paral·lelament, es comença a tenir una major curiositat (o morbositat) per l’extrema grassor que es veu com un fenomen monstruós digne de ser exhibit. En aquest sentit, les persones grosses, especialment les dones, eren despullades i mostrades en fires per a l’entreteniment aliè. Sabrina Strings, en el seu llibre Fearing the black body: the racial origins of fatphobia, defensa els orígens racials de la gordofòbia en l’exhibició de dones negres grosses. Les dones grosses eren mostrades com a exemple de decadència i salvatgisme, els seus cossos encarnaven tot allò que les dones blanques no havien de ser. Així doncs, la por a la grassor s’entrellaçaris amb el racisme. L’autora defensa que la concepció de les dones negres com a éssers salvatges, sense intel·lecte, incapaços de controlar el seu apetit i les seves conductes sexuals evidència les arrels colonials de la gordofòbia. L’exhibició d’allò anormal permetia a les espectadores distanciar-se de ‘l’alteritat’, associant primesa amb ‘blanquitud’ i grassor amb ‘negritud’.

A partir de la dècada de 1920, hi ha un canvi de paradigma en el qual l’aparença musculosa i àgil pren un major protagonisme perfilant-se l’actual imatge del cos, i equiparant grassor amb falta de rendiment. La gradual desaparició de la cotilla (emprada fins i tot per hòmens grossos) provoca una major fixació en el cos de les dones i les seves corbes. S’analitzen i estableixen dues classes de grassor femenina: la que experimenta un engreixament esfèric i aquella on els malucs concentren aquesta grassor. La prominència del ventre continua veient-se com una característica netament masculina.

D’altra banda, és en aquest moment quan obrers i pagesos comencen a ser caricaturitzats amb cossos grossos, antany reservats a la burgesia. La grassor comença a ser un fenomen creixent entre la classe obrera, produint un major distanciament i rebuig cap a les corporalitats grosses, que s’associen cada vegada més amb la pobresa i la vulgaritat. Comencen aquí les comparacions entre el que Vigarello denomina els ‘civilitzats’ deformis, aquella gent obrera amb cossos grossos, i els ‘primitius’ forts, àgils i burgesos, que responien a un model corporal més ‘cuidat’. Mai la grassor s’havia denunciat tant com en aquest moment. En el cas de les dones, la crítica és més salvatge, ja que es promou una primesa allunyada de les formes arrodonides però sense arribar a ser ‘masculina’.

Amb el nou segle i la intensificació de la crítica a les corporalitats grosses, es comença a tenir una major preocupació per la grassor inscrita en la quotidianitat, és a dir, de les ‘formes discretes de grassor’ com la cel·lulitis. A més, amb l’ampliació de les dades sobre l’obesitat i l’auge de la cultura de la primesa, hi ha un desplaçament de l’estigma: el gros deixa de ser simplement un golut i és algú que evita, que eludeix la primesa i que no s’esforça prou a encaixar en la norma. El defecte de la grossa va més enllà de la corporalitat: el cos es converteix en un reflex de la incapacitat per a transformar-se.

Lligat a l’auge del capitalisme, s’advoca per ‘l’autogovern’ i la responsabilitat individual de les persones per a canviar, per a encaixar en el model productiu de corporalitat. La popularització de la balança com a objecte imprescindible en tota llar juga un paper fonamental en la criminalització de la grassor. El control social es materialitza en el pla íntim i augmenta la pressió sobre la responsabilitat individual d’entrar en la ‘normalitat’. Per tant, es naturalitza l’obsessió pel pes i s’adverteix com un comportament sa, necessari per a l’autoconservació.

Més enllà de les dietes, es confirma l’obesitat com a patologia i s’aferma tot un mercat i una professionalització al voltant d’aquesta. La prioritat ja no és només encaixar en el model estètic sinó també en el mèdic. La persona ha de ser productiva en termes de mercat i per a això ha d’estar sana, és a dir, estar prima. Això comporta un sofriment doble per a la gent grossa, d’una banda, la difícil acceptació de la grassor i, per l’altra, la inassolible meta de la primesa. Es produeix una pèrdua de la identitat on el cos es viu com una constant evidència del fracàs. D’aquesta manera, l’aprimament s’imposa com a part d’una conducta adaptada i la grassor es concep com una malaltia social.

Així doncs, durant els segles XIX i XX hi ha una transformació de la visió del cos. La importància i l’atenció que se li dona no ha variat especialment, és l’estatus el que s’ha desplaçat. El cos és, en aquest moment, el centre de la identitat. Aquest desplaçament està lligat a l’individualisme i a l’auge del capitalisme. Schorb planteja que l’associació entre primesa i el reconeixement com a bons ciutadans està a l’una amb la degradació política de la classe obrera en el discurs neoliberal. L’augment de les corporalitats grosses entre la classe treballadora la retrata com a incapaç d’adaptar-se a les exigències d’autosuficiència i autoresponsabilitat. D’aquesta manera, s’interrelaciona grassor i pobresa, entenent que ambdues tenen les seves causes en la falta de capacitat adaptativa de la classe obrera.

 

Biopoder, bio pedagogies i capitalisme

La incorporació individual de la vigilància, il·lustrada per Foucault en el panòptic, canvia la mirada: l’individu es converteix en la font del seu propi sotmetiment. A més, amb la normalització dels paràmetres per a mesurar la primesa, tota aquella que no entre en la norma serà assenyalada i marginada, servint com a representant de tot allò que ningú vol ser. Com explica Hannele Harjunen, el pes i la talla es converteixen en un assumpte de biopoder i en un espai per a l’acció disciplinària i el càstig. Tota persona ha de posar els seus esforços a ser capaç de presentar un cos neoliberal que encarni els valors neoliberals. Com explica Foucault, el cos es converteix en útil quan és alhora un cos productiu i un cos sotmès.

Així doncs, el biopoder, és a dir, el govern i la regulació dels individus i la població a través de pràctiques relatives al cos, ha servit per a instaurar i normalitzar les pràctiques orientades a la primesa. La classificació, mesurament i jerarquització dels cossos no és casual, respon a una motivació que va més enllà de la preocupació mèdica i que es relaciona amb el control social.

Wright i Harwood parlen de la biopedagogia entesa com un conjunt de pràctiques destinades a la normalització i disciplina dels cossos grossos o en risc de ‘convertir-se en’. Els sistemes de control es basen en l’autogovern creant un imperatiu moral en el qual la persona és responsable del manteniment i cura del seu cos. Per tant, l’exercici i la dieta (la vida fitness) s’instauren com a pràctiques associades a l’èxit. Laura Contrera ho explica en dir que vivim en societats de control en les quals existeix una imposició de la vida saludable que ens obliga a ‘millorar-nos’ per a encaixar. Tot per a tenir una presència digna de ser vista i elogiada en termes de mercat. El concepte de biopoder ens ajuda a entendre que el cos és un espai polític en el qual es materialitzen i reprodueixen els valors socials. La pedagogia al voltant de la lluita contra l’obesitat s’embeni com a necessària, reproduint-se la visió dels cossos grossos desproveïts de voluntat. Així doncs, aquestes bio pedagogies no sols es desenvolupen a les escoles, sinó que impregnen des de les xarxes socials, la televisió, la ràdio, els anuncis fins als cartells en les sales d’espera dels hospitals. Algunes busquen explícitament canviar el comportament de les persones que el llegeixen (com les campanyes contra ‘l’epidèmia de l’obesitat’) mentre que en altres casos els missatges són més subtils i calen més profundament.

Per tant, l’íntima relació entre capitalisme i gordofòbia no pot ser obviada. L’imperatiu de l’autogovern corporal i les pràctiques de control sobre ell evidencien que hi ha un interès més enllà de la preocupació per la salut. Tant institucions com el mercat s’aprofiten de la gordofòbia per a treure benefici; a més, la indústria de les dietes i de la bellesa s’alimenta d’aquesta concepció validada socialment.

Per tot això, no podem desvincular la lluita contra la gordofòbia de la lluita contra el capitalisme. D’igual manera que no podem ignorar que el sistema capitalista travessa a totes les corporalitats en termes de gènere, capacitat, classe i ‘raça’ i, que per tant, existeix una lluita comuna. La gordofòbia no és un fet aïllat, com hem vist hi ha una profunda relació amb el gènere, però també amb la marginalització dels cossos discapacitats, racialitzats i de classe obrera. Cal preguntar-se, doncs, de qui són els cossos que s’assenyalen quan es parla de la grassor com un problema i entendre que la patologització dels cossos dissidents no pot tenir un espai dins dels moviments emancipatoris, perquè és així que reproduïm i perpetuem el neoliberalisme.

 

 

Download PDF
master violencia de género universidad de valencia

Artículos relacionados

Últimas publicaciones

ayuda a Gaza
Download PDF

Título

Ir a Arriba