A l’informe De los neocon a los neonazis de la Fundació Rosa Luxemburg, en concret en el capítol Las guerras de género escrit per Núria Alabao s’explica com l’antifeminisme i l’oposició als drets LGBTI+ són el punt en comú entre tots els partits d’extrema dreta d’occident; “los ataques al feminismo o directamente a los derechos de las mujeres o personas LGTBI son parte del armazón de su proyecto político nacional, además de una estrategia política para conseguir adeptos, atención y espacio mediático.” Així doncs, si bé tots aquests partits d’extrema dreta tenen diferències entre ells, allò que tenen en comú és la defensa d’un sistema cultural conservador que rebutja la cultura feminista que ha anat agafant força durant les últimes dècades.

Que el moviment feminista i LGBTI+ hagi aconseguit normalitzar posicionaments, formes de vida, llenguatges i polítiques públiques més equitatives en moltes de les nostres societats és un avenç democràtic, tant per allò que s’ha aconseguit com també pels canals que ha utilitzat per fer-ho possible. L’activisme feminista i LGBTI+ ha convençut a bona part de la ciutadania i ha aconseguit normalitzar valors i una cultura feminista que, sens dubte, és vista com un perill per aquells qui perden privilegis amb aquest canvi.

Ens sembla interessant centrar-nos en aquests canals, en aquestes estratègies d’activisme feminista i la gran potència que tenen per frenar l’extrema dreta.

Quan parlem de construir un mur feminista ho fem pensant en explicar i reivindicar allò que aconseguim amb l’activisme feminista. Ens referim a que les necessitats bàsiques estiguin cobertes amb sistemes públics forts i rendes bàsiques universals, ho fem pensant en la protecció i garantia de drets de tothom, i en especial de qui viu en una situació més precària, i ho fem pensant en l’aliança amb tots els moviments socials que dia rere dia eixamplen l’horitzó de vida digna. Els feminismes sabem que només construint realitats habitables podrem frenar l’extrema dreta. Però, a més a més, necessitem comunicar i explicar per què una proposta de societat feminista és millor per a la majoria. Necessitem convèncer per vèncer. I aquí és on reprenem la idea que els feminismes han sigut pioners en estratègies d’activisme molt transformadores i eficaces. I potser per això, avui vivim en una cultura una mica més feminista, i per això estem veient una reacció conservadora tan forta. Per tant, ara ens toca tibar amb força cap a la nostra banda.

Quan al 2014, l’estudiant Emma Sulkowicz va ser violada per un company de la universitat de Columbia (NY) al seu propi matalàs i va ser criminalitzada en denunciar-ho a la universitat i a la policia, va decidir convertir-ho en una performance juntament amb altres noies que havien passat pel mateix. La performance Carry that weight consistia en carregar el matalàs durant tot el dia a la universitat per visibilitzar el pes que suposava una violació i la inacció de les autoritats pertinents.

Els feminismes s’han caracteritzat al llarg de la història per dur a terme accions creatives molt diverses per reivindicar les seves demandes. Des de les diverses accions de les sufragistes, les tàctiques de les Guerrilla Girls per reivindicar el paper de les dones al món de l’art, la recent performance El violador eres tu de Las Tesis que s’ha viralitzat a bona part del món contra les agressions sexuals, o les múltiples formes de manifestar-se que han trobat els 8M i el moviment feminista arreu de pobles i ciutats…aquests només són alguns exemples de com quan l’activisme i l’art van de la mà, aconsegueixen un major impacte. Sovint s’ha pensat que l’activisme feminista es podia permetre aquestes llicències artístiques perquè era “cosa de nenes”, front a una lluita antifeixista dura, seriosa i masculina. Avui veiem com les estratègies d’artivisme s’utilitzen en la majoria de moviments socials i com tenen una capacitat mobilitzadora i transformadora increïbles.

Per què no ens aliem els diferents moviments i ho posem en pràctica per frenar l’extrema dreta? Hi pensem? Si voleu agafar idees podeu veure la pel•lícula NO de Pablo Larraín que explica com es va construir la campanya perquè Pinochet perdés el referèndum que li havia de permetre mantenir la dictadura 8 anys més. És interessant veure com, malgrat les resistències habituals, l’art, l’humor i la força dels moviments socials van ser els ingredients claus per aconseguir que Pinochet perdés el referèndum.

Aquest article forma part d’una col·laboració amb el diari Catalunya Plural.

Llegir més: