Alternatives a la monogàmia

Alternatives a la monogàmia

Guillem Ruano

Ilustración de Núria Frago

 

Atenció! Estàs a punt de llegir la enèsima reflexió de un home, cis, blanc i heterosexual, cosa que significa que reflexa una posició molt particular en la societat. Aquest text va dirigit a totes aquelles persones que s’estiguin plantejant i/o treballant […]

Download PDF
13/03/2019

Guillem Ruano

suscribete al periodismo feminista

Ilustración de Núria Frago

 

Atenció! Estàs a punt de llegir la enèsima reflexió de un home, cis, blanc i heterosexual, cosa que significa que reflexa una posició molt particular en la societat. Aquest text va dirigit a totes aquelles persones que s’estiguin plantejant i/o treballant en alternatives a la monogàmia, busquin relacions més lliures o simplement tinguin curiositat sobre el tema. En cap cas cap de les afirmacions que faig en aquest text pretenen negar altres experiències i/o realitats.

Durant els darrers anys, hem sigut testimonis de com els nous models de relacions sexo-afectives han eclosionat a l’esfera pública de la societat. Coses que fins fa ben poc eren inqüestionables per al conjunt de la societat, tals com l’exclusivitat i la fidelitat, han estat posades sota tela de judici a l’opinió pública. Avui en dia no és estrany trobar-se representacions d’altres maneres de relacionar-se en les diferents expressions de la cultura popular com poden ser cançons, pel·lícules o fins i tot sèries. Lluny d’apropar-nos al nostre objectiu, totes aquestes aparicions en la cultura popular (i “mainstream”) ens permeten veure, si ens ho parem a pensar, quin és perill més gran que corren aquestes “noves corrents de pensament”. I és que el tema no està en una falsa dicotomia entre relacions obertes/relacions tancades, o si es prefereix exclusivitat/no exclusivitat, sinó en com la nostra manera de relacionar-nos afecta ja no només en la manera de veure el mon, sinó també, d’una forma molt profunda, en la manera en que incidim en ell. O és que l’únic que pretenem canviar totes aquelles que apostem per un nou model és el número de relacions sexo-afectives que mantenim?

Abans de continuar caldria plantejar-se quin és l’objectiu principal que hauria d’haver darrere d’aquesta voluntat de canvi en el paradigma de les relacions o, dit d’una altra manera, perquè hauríem de tenir interès en canviar les relacions sexo-afectives. S’han fet estudis, teories i propostes (fora de la cultura popular “mainstream”) que basen gran part de l’argumentari en la crítica a la monogàmia i la llibertat de l’individu. Són un bon començament, però malauradament són també incompletes. Per què són un bon començament? Principalment perquè ens permeten adonar-nos dels (d)efectes que té la cultura de la monogàmia en nosaltres, així com obrir la ment a noves possibilitats i dotar-nos de més autonomia. I per què són incompletes? Doncs perquè tot i que sovint aquests tipus de textos permeten imaginar-nos i treballar la superació de la monogàmia i l’exclusivitat, es pretén substituir-la per una nova estructura, la qual, en teoria, serà més lliure i millor per tothom. A la pràctica, el que s’acaba entreveient en aquests textos és una falsa dicotomia, una tria entre relacions exclusives i no exclusives, entre monogàmia i no monogàmia, quan això hauria de ser la menor de les preocupacions. I per això dic que cal plantejar-se quin és l’objectiu que hi ha darrere aquests processos d’ “obertura”: és el nostre objectiu fer de la no-monogàmia una opció més? Que ningú senti obligació en vers l‘exclusivitat? La resposta a aquestes preguntes hauria de ser que no, que el que es busca no és introduir una opció més dins el ventall ja existent, sinó trobar una nova manera de relacionar-nos, d’establir amistat, d’estimar-nos de manera horitzontal que no només ens faci més lliures a nosaltres, sinó que sigui en si mateixa una posició d’atac i de defensa davant el capitalisme, el patriarcat, el colonialisme i racisme i tots els altres ismes que ens fan tanta por. No es tracta de pensar que superar la monogàmia ens farà més lliures, sinó de trobar una manera de relacionar-nos, que ens permeti teixir aliances en contra de les opressions que patim. És importantíssim remarcar això, no és que relacionant-nos de manera diferent serem lliures de facto, sinó que relacionar-nos de manera diferent ens permetrà crear més espais de resistència, més xarxes de suport, més grups d’afinitat mitjançant els quals podrem presentar, primerament, més oposició davant de les diferents opressions comentades abans i, si s’aconsegueix mantenir i expandir aquest nou paradigma relacional, estarem en si mateix, mantenint i expandint el món nou que portem dins els nostres cors. Perquè és tant important remarcar aquesta diferència? Doncs perquè és la diferencia entre un objectiu i una manera de fer. Per entendre’ns, passa una mica el mateix amb el debat sobre la independència: ha de ser la lluita per aconseguir el reconeixement de un nou Estat-Nació dins (o fora) de la Unió Europea? O és la independència una plataforma des de la qual qüestionar tot allò fins ara inqüestionable, des de la unitat d’Espanya al capitalisme, el patriarcat i el conjunt de lleis i pràctiques racistes? Els avantatges d’aquesta posició estan clars, els objectius poden ser perduts, canviats o fets insuficients simplement per la força de les majories, mentre que una manera de fer és en si mateix una força transformadora, una manera d’atacar l’status quo. Així, no dependrà (en igual mesura) de les majories que hi hagi al voltant d’una o altra posició, sinó de la proposta transformadora de la propia manera de fer. En definitiva, no es tracta d’apostar per la no-monogàmia com a objectiu que ens portarà la llibertat, sinó de trobar maneres de relacionar-nos, amb amigues, família, amants i persones en general, que ens permetin recuperar de les mans del capitalisme tot allò que ha quantificat i privatitzat. Cal una proposta integral, que pretengui incidir en el total de les nostres relacions, no només en l’àmbit de les relacions sexo-afectives. Sense aquesta proposta integral, estem abocats a l’assimilació dins la maquinària capitalista. Hem vist massa vegades com moviments i propostes amb una gran potència transformadora quedaven fagocitats i incorporats en el capitalisme com una simple opció més, com per ara pensar que simplement acceptant la no-monogàmia les nostres relacions seran de sobte més lliures. No només no ho seran, ja que estaran basades en les mateixes estructures que fonamenten el capitalisme, sinó que correm el risc de la mercantilització total de les nostres vides. No, el que cal és una nova manera de relacionar-se que vagi directament en contra del capitalisme, en contra del patriarcat, del colonialisme i del racisme, en definitiva, a favor de la llibertat. I, atenció, aquí no s’està parlant d’una llibertat en abstracte, de nom, sinó una llibertat real, que es pugui fer efectiva, de praxis. Una manera de relacionar-nos que porti la comunitat, el col·lectivisme, el feminisme, l’antiracisme i l’anticapitalisme en els seus gens i en la seva pràctica, no en els discursos i les sigles.

Un cop es té clar que el que es vol no és canviar la monogàmia per la no-monogàmia, sinó que es pretén un canvi força més profund, caldria pensar com es vol aconseguir aquest canvi. Personalment, no he sigut mai gaire fan de les receptes màgiques que permeten el canvi, deconstuir-te i deconstruir les demés seguint una sèrie de passos. Sempre he pensat que s’està sent molt ingenu o molt poc rigorós quan es creu que les nostres relacions es poden canviar seguint un manual. Primer, perquè aquests manuals acostumen a tenir una caràcter universal, és a dir que no importa ni quina és la situació ni l’entorn de les persones que l’estan llegint, i en segon lloc, perquè aquest tema transcendeix de la pròpia acció individual; al tractar-se de les relacions que es tenen amb altres persones, qualsevol acció que es prengui individualment serà incapaç de solucionar el problema que es planteja. Malgrat això, sí que hi ha una sèrie de processos mentals o preguntes que poden servir a l’hora de treballar aquest tema. Una de les coses que considero més importants a l’hora de plantejar-se un “pla de transformació” en aquest sentit és l’estat actual de l’entorn, tant immediat com llunyà, respecte de les pròpies relacions. Com es relacionen les meves amistats? I la meva família? Com em relaciono jo amb elles? I amb l’altre gent? Sense tenir clares les respostes a aquestes preguntes, tot el que fem difícilment tindrà els resultats que desitgem. Per què? Doncs perquè és absurd plantejar-se canviar quelcom sense tenir en compte l’entorn. Les nostres relacions es veuen influïdes per molts factors del nostre entorn que escapen del nostre control; com pretenem, doncs, canviar-les sense incidir en tots els aspectes per les quals es veuen influïdes? Per tal que ens entenguem, tenint en compte que avui en dia la gran majoria de la societat (Estat espanyol) considera que la monogàmia és la forma de relacionar-se que més se’ls adapta, quines possibilitats reals hi ha d’establir relacions no-monògames fora del nostre entorn immediat? Té algun sentit plantejar relacions obertes i poliamoroses sota el paradigma de la llibertat total sense tenir en compte que, més que d’un mateix o la parella, la possibilitat d’establir aquestes relacions dependrà que hi hagi gent disposada a plantejar aquest tipus de relacions?

Els arguments fins ara explicats ens permeten ja acabar de desenvolupar la idea principal d’aquest escrit, que allò important a l’hora de crear relacions lliures no està en el binomi monogàmia/no-monogàmia, sinó en la manera que ens relacionem independentment del nombre de parelles sexuals que tinguem. No importa si jo com a individu m’inclino cap a un tipus concret de relació, sinó la possibilitat real d’establir aquest tipus de relació amb igualtat i llibertat. Fins que no hi hagi una cultura i una manera de fer que permeti realment totes les opcions, el que viurem no serà més que la mateixa manera de relacionar-nos però expressada de forma diferent. Poc influirà en les meves relacions que jo em declari poliamorós si la meva manera de relacionar-me amb el meu entorn és la mateixa, o si la relació del meu entorn amb mi és la mateixa. Aquí està el quid de la qüestió: sense un canvi global del pensament cap a la desestructuració i llibertat, no pas cap a noves estructures i liberalització, qualsevol acció o presa de posició feta de forma individual està destinada a engendrar les mateixes formes d’opressió, emmascarades de forma diferent. Sense entendre què significa realment estar predisposat socialment a la monogàmia, i com opera aquesta com a estructura, no tan sols en individus concrets, qualsevol proposta que portem difícilment serà transformadora en el seu si. La proposta realment transformadora és aquella que configura les relacions com a pròpia potencia; no és en l’estructura sinó en el vincle, que hi ha la llavor del canvi. Què més dóna com anomeni jo les meves relacions si en aquestes ja estan contemplades el suport mutu, la solidaritat, l’estima, la llibertat i la igualtat.

Finalment, m’agradaria fer uns últims aclariments sobre les motivacions i l’origen d’aquest text. El primer contacte teòric que tinc jo amb el tema és a través d’un grup d’homes en el que vaig participar durant un temps. A partir d’aquí la idea va començar a desenvolupar-se i a través de debats i converses va començar a agafar forma i polir-se . Sense tenir clares moltes coses, però amb molta curiositat i ganes de provar, al cap d’un temps vaig començar una relació oberta que es manté encara avui en dia. Després d’aquest temps, i amb quelcom més que teoria en el meu saber, arribo a un punt on crec que és necessari, en primer lloc per mi, fer un buidatge de totes les impressions que se m’han quedat en aquest període i escriure aquest text. És importantíssim remarcar que cap de les idees ni propostes que es fan en aquest text han únicament cosa meva, ans al contrari. Tot el que està escrit aquí és producte de converses i reflexions amb companyes, amigues i un llarg etcètera. En la construcció d’aquest text també és sens dubte indispensable la vivència i gestió en comú de la relació amb la que (tot) comença i continua. Ja per acabar, afegir que sóc conscient de la ingenuïtat d’aquest text, on no s’hi poden veure ni propostes concretes ni anàlisis exhaustius. Tampoc era aquesta la intenció. Crec que deixar un text el més obert possible és el més útil; així, cada persona que el llegeixi pot treure’n les seves reflexions, vivències i propostes. A més, al text s’hi comenten lluites i opressions en les que la societat m’ha posat a la posició de poder, i per tant evito proposar i abanderar allò que no em correspon a mi.

Download PDF
master violencia de género universidad de valencia

Artículos relacionados

Últimas publicaciones

ayuda a Gaza
Download PDF

Título

Ir a Arriba