Diu Jokin Azpiazu en el seu llibre “Masculinitats i feminisme” (2017) que els homes sovint demanen que les feministes practiquen una pedagogia còmoda que no els moleste molt. L’autor posa en valor la pedagogia del malestar que passa per assumir-se privilegiat i agressor masclista i sentir la incomoditat com a eina de deconstrucció i canvi. No puc estar-ne més d’acord.

Habitualment em veig a mi mateixa en converses on els homes volen que el feminisme no els faça sentir malament. Tal vegada no han assumit que quan ens qüestionem a nosaltres mateixes i mateixos necessàriament hem de vore les nostres errades i la part còmplice amb el sistema dominant. Passa quan t’acostes a l’antiespecisme, a la lluita contra el racisme, al dret a decidir dels pobles i a qualsevol moviment d’alliberament on la nostra persona és privilegiada.

Si. Ets un home i per al sistema tens més valor que una dona o qualsevol altre gènere. Aquesta és la realitat. Això no vol dir que no pateixes altres tipus de violències o de situacions conflictives però mai per qüestió de gènere.

Una part de la teua persona pateix les conseqüències d’un rol que et pot incomodar d’alguna forma limitant la teua personalitat. Això passa amb qualsevol identitat: prendre posicions és necessàriament negar altres alternatives. En qualsevol cas, el sistema et continua considerant el gènere dominant i el patriarcat valora la teua persona sobre altres i no t’oprimeix.

Estem totes i tots d’acord (o això espere): el sistema heteropatriarcat és un fet. Doncs, per què alguns suposats aliats feministes diuen que no hem de generalitzar?

Parlar de sistema i de la societat en sí mateixa, ja és generalitzar. Aquesta generalització deixa un percentatge xicotet d’errada, un percentatge amb el que ja comptem de partida però que és tan poc representatiu que no invalida la generalització.

Cap persona negaria que estem en un sistema capitalista que fa que una part del món siga rica i una altra pobra. Nosaltres estem en la part privilegiada del món, ara bé, nega això l’atur i la precarietat a l’estat espanyol? No. Senzillament estem dient que el capitalisme s’alimenta d’espoliar el sud.

Qualsevol estudi que treballa amb percentatges ha de generalitzar, qualsevol enunciat que defense l’alliberació d’un col.lectiu tradicionalment oprimit ha d’assumir aquesta generalització per què desgraciadament és el que n’hi ha en un sistema que polaritza la realitat deixant a unes persones, animals no humans i resta d’èssers vius en la part oprimida mentre que en l’altra tenim la part que sustenta el poder i per tant, oprimeix.

Les feministes continuarem generalitzant perquè és la forma de fer discurs contra el patriarcat. I si un home vol ser realment un aliat haurà d’assumir aquesta generalització.

En aquestes converses, sempre acaba passant una situació molt significativa: un home es sent incòmode, interpel.lat i vol deixar constància de que ell és diferent. Ja podem estar parlant de dones violades, assassinades, de la bretxa salarial que òbviament, suposen situacions d’una alarmant preocupació social per al moviment feminista, aquest home posarà per davant les emocions de patiment que està vivint en aquest moment. Com poden les companyes no atendre el seu dolor?, pensa.

Hem de deixar ben clar que aquest malestar és necessari i que les assassinades, violades, les dones que cobren menys i tota la resta de qüestions són de la nostra prioritat. Si l’home vol estar de la nostra part, haurà d’assumir aquesta realitat i aprendre a gestionar el seu ego i aquest dolor que realment naix de la frustració i de vore que el món que ell pensava perfecte, no ho és.

Totes les persones passem per aquestos moments i hem de situar-nos en un segon pla quan tenim en front a col.lectius oprimits per qüestions que nosaltres mai hem patit.

Pose un exemple: imagineu que estem en una xerrada sobre antiracisme amb activistes, imagineu que jo m’estic sentit interpel.lada com a dona blanca, imagineu que alce la mà per dir que també hi ha gent gitana racista. Simplement, ridícul.

Totes i tots, especialment tots, hem d’assumir que la pedagogia del malestar és bàsica. No podem fer camí en moviments d’alliberament sense que ens reconeixem com a privilegiades o privilegiats en algun moment de la nostra vida.

En el cas que ens ocupa, els homes han d’entendre la necessitat de la confrontació i d’aquest dolor intern que descobreixen al reflexionar respecte els seus actes masclistes. Perquè si, has sigut masclista en moltes moments de la teua vida, fins i tot inconscientment. Les dones, per la nostra part, hem de vore que la pedagogia del malestar és productiva i que no podem deixar de fer-la servir. La pedagogia del malestar no suposa estar tot el dia en un atac cos a cos, simplement hem d’ assumir la realitat i llevar el poder a l’home, perquè al final és el que volem, que deixen de ser subjectes de poder per aconseguir una societat més equitativa.

Ho dic en les meues xerrades, els homes han de sentir la ferida. Han de vore la ferida que han creat en un sistema patriarcal. Cap home pot anomenar-se aliat feminista sense aquest procés. L’home que s’anomene aliat i demana no ser interpel.lat no vol ser aliat realment, vol ser un patriarca que puntualment agafa un eslògan. I no volem d’això al nostre moviment, veritat?