fbpx

Absència de presència a l’horta Análisis, Planeta

Fins a quin punt es fan invisibles els aspectes afectius i relacionals al món rural? Per indagar-ho em va semblar estratègic explorar les vivències de les dones lesbianes productores en àmbits agroecològics. Visualitzar l’opressió que pateixen persones amb relacions sexo-afectives més enllà de l’heterosexualitat i donar-los protagonisme com a col·lectiu crec que pot aportar elements clau a la construcció d’una nova ruralitat.

Nicola Durán Gurnsey*
Traducció: Yago Calbet

Dulos y Helena, de La Xirivia (Empordà, Catalunya) Foto La Xirivia.

Dulos y Helena, de La Xirivia (Empordà, Catalunya) Foto La Xirivia.

L’agroecologia reivindica formes de producció d’aliments que, més enllà de cobrir només la necessitat de subsistència, en cobreixin també d’altres com la participació, la identitat o la creació. Però aquesta anàlisi oblida l’existència d’altres necessitats bàsiques si fonamentals com l’afecte o la llibertat. En paraules de Gayle Rubin «les necessitats que se satisfan per l’activitat econòmica, encara que sigui en el sentit més marxista del terme, no esgoten els requeriments humans fonamentals». Efectivament, han de ser resoltes altres necessitats més enllà del fet material per afirmar que una comunitat està duent a la pràctica el buen vivir i està posant al centre de la sostenibilitat la vida humana.

Gràcies a l’acció política de les dones camperoles llatinoamericanes, es va introduir el debat sobre la necessitat de deixar de tractar a les unitats de producció pageses i indígenes com a conjunts de subjectes hegemònics i començar a visualitzar i anomenar els conflictes de gènere com una qüestió que l’Agroecologia no havia de defugir si pretenia ser una eina de transformació social. El debat sobre les tasques que transcorren fora de l’esfera monetària i sobre el repartiment equitatiu de les cures dins la unitat familiar camperola tot just està emergent.

Sent conscient que tots els aspectes que, en aquesta línia, queden per abordar i incorporar en les organitzacions camperoles, al meu treball final de màster vaig analitzar les vivències de nou dones lesbianes compromeses amb projectes agroecològics. Les sintetitzo en aquest article sense pretendre extreure una norma per a tots els casos ni crear una nova categoria i essenciaritzar-la, sinó donant valor a la seva experiència subjectiva, irrepetible i inqüestionable. Tenen entre 2 i 45 anys i la majoria viu prop d’un nucli urbà, tot i que es tracta de llocs amb característiques culturals i socials molt diferents entre si, com són: Barcelona, València, Santiago de Compostel·la, Manresa o Girona.

Sentir que no hi encaixes

El sentiment general de les protagonistes partia de la base que les persones involucrades en projectes agroecològics, en suposar-se sensibles i obertes, havien de tenir consciència de la desigualtat de gènere i respecte cap a les relacions sexo-afectives no heterosexuals. Elles esperaven poder comportar-se, doncs, d’una manera espontània i natural en aquests cercles. Malgrat tot, el que van trobar no va ser sempre això i s’han vist obligades a avaluar, mitjançant les seves pròpies percepcions, el grau d’acceptació progressiva del grup fins a arribar a sentir-se còmodes amb la seva sexualitat per a poder expressar el seu efecte de forma natural als espais compartits: assemblees, mercats, trobades, etc.

La Nerea i l’Arantxa exposaven el seu malestar per la incoherència dels qui formen part de projecte denominats emancipadors però que, al mateix temps, mostren actituds masclistes i lesbòfobes. Totes dues admetien que havien pressuposat equivocadament que la joventut duia implícita una major obertura de ment i predisposició als canvis. Per contra, en la seva quotidianitat actuen amb un llaurador de 62 anys que, tot i no estar conforme amb la seva relació, accepta tractar amb elles, tot i que evita situacions incòmodes. Tot i les diferències, la relació es manté pel respecte del llaurador cap als qui encarnen un relleu generacional necessari per a l’horta i, per part d’elles, por la necessitat de comptar amb els seus coneixements pràctics sobre el terreny i l’ofici. «Estem començant. Cap de les dues sap bàsicament res. Necessitem ajuda. És a dir, que soles, no podem», diu l’Arantxa.

Dulos y Helena, de La Xirivia (Empordà, Catalunya) Foto La Xirivia

Dulos y Helena, de La Xirivia (Empordà, Catalunya) Foto La Xirivia

Una altra protagonista, l’Eva, va viatjar amb una companya per diverses comunitats rurals de la península Ibèrica i va comprovar que la seva condició de lesbiana era conflictiva: «No ens vam sentir bé perquè vam anar a projecte on la penya s’està manejant amb uns llenguatges que no són els nostres, en unes estructures de família que no són les nostres. Per a mi, el camp era famílies heterosexuals superestructurades. Amb rols que no eren els nostres. Amb dinàmiques i divisions de treball que no eren les nostres. No encaixàvem en res».

L’entorn era percebut per totes aquestes dones com a hostil. La majoria d’elles, per instint, porten de manera cautelosa les seves mostres d’afecte, de manera que l’entorn social i cultural exerceix una influència directa. No poder mostrar-se de manera natural i espontània genera un desgast de totes elles.
Afirmen que la sortida de l’armari es viu de manera molt diferent del món rural i al món urbà. Tot i que la majoria no ha viscut situacions de lesbofòbia, viure en petits nuclis poblacionals les exposa a la mirada aliena, condicionant-les, tot i que van assenyalar matisos segons les zones.
«A vegades trobo a faltar el punt aquest de sentir-me anònima», diu l’Helena.

Totes coincideixen en la necessitat de trobar espais, dins de la multitud d’esferes quotidianes, on sigui acceptada la seva sexualitat. Com que no compten amb un espai afí pròxim, obertament compromès amb l’alliberament sexual es veu com una carència. Algunes de manera informal i altres des del discurs polític, apunten a la necessitat de poder compartir i teixir vincles amb altres lesbianes i inclús de comptar amb espai no mixtes. Seguretat, confiança, respecte, apoderament o projecció futura són aspectes subjacents als seus relats, que d’una manera o d’una altra evoquen les seves estratègies vitals de resistència.

«O començo a fer xarxa i a trobar altres lesbianes per viu al camp i fer projectes o crear alguna cosa, o marxo una altra vegada a França o allà on sigui», diu Meix.

El poder de la informació i la col·lisió de rols

Del conjunt de relats es desprèn de quina manera el prisma de gènere travessa les seves vivències. La seva presència suposa en primer lloc una espècie de xoc social pel fet de ser dones que duen a terme els seus projectes sense cap presència masculina. Aquesta absència es tradueix en el dubte del seu entorn sobre la viabilitat del seu treball i per tant en la posada en dubte permanent de les seves capacitats. Tinença i gestió de terres, regadiu, planificació de cultius, reparació de vehicles, utilització de maquinària i eines, has estat tasques de què tradicionalment se n’ha exclòs la dona.

«Una dona amb un tractor, o una dona reparant l’autoarrancada d’un motocultor, o inventant-se eines com biciaixades. La gent es queda pillada», diu la Dulos.

En entorns més afins, les protagonistes relataven haver experimentat dinàmiques d’infravaloració i infantilització realitzant les tasques col·lectives: els mascles tendien a imposar la distribució de les tasques i a voler assumir més treball. En la transmissió de coneixement i informació, els homes acaparen el saber o es mostren recelosos a l’horta de compartir-lo. Quant a les experiències amb els agricultors de l’entorn, tres de les quatre protagonistes relaten haver hagut de suportar actituds de burla i menyspreu i haver hagut de superar l'»aval de la comunitat»: demostrar que eren capaces d’obtenir una bona collita.

«Llavors, els primers mesos era superviolent«, explica l’Eva. «Arribàvem nosaltres amb el motocultor i venien tots els tios, començaven a sortir dels seus horts, es posaven al mur de la nostra horta així amb les mans a les butxaques com tres hores a observar com passàvem el motí, com agafàvem l’aixada… ens deien: Ui, que poc que durareu. Vosaltres ja sabeu passar el motocultor?».

«Al principi de regar, (…) quants agricultors venien a dir que és el que havíem de fer! L’altra compi, només per la pressió dels tipus que vénen, no vol regar sola mai», explica l’Arantxa.

Mirant cap al futur

A la nostra societat, la imposició de l’heterosexualitat per part del patriarcat (
heteronormativitat) actua com a barrera del que hauria de ser una immensitat de possibilitats de relacionar-se sexo-afectivament i determina l’autoestima de qui se sent no ser del tot acceptada. No només castra la sexualitat de les dones, sinó que aquest règim heteropatriarcal replica un únic model de família considerat com el normal i s’aprofita de les cures i les tasques reproductives necessàries per a la sostenibilitat de la vida. L’agroecologia no pot seguir obviant aquests aspectes clau si pretén esdevenir una pràctica transformadora.

La condició de lesbiana és el resultat de la influència mútua i simultània del gènere i la sexualitat. Podria ser interessant aprofundir fins a quin punt intervé en cada moment cadascun d’aquests dos prismes opressius, ja que en moltes ocasions, les desavinences de les dones amb què vaig parlar semblen més vinculats al gènere que en ser dones. En contextos rurals tradicionalment masculinitzats. Així mateix, en la vivència de cadascuna de les protagonistes entren en joc unes altres variables com l’edat, el lloc d’origen o la classe social. Afegir elements a l’anàlisi de la realitat ens submergeix en l’univers d’infinites possibilitats necessari per escapar de les gàbies a què ens sotmet la concepció binària d’aquesta. Cada cop són més les propostes de canvi social que ens inciten a trencar amb les dualitats de tot tipus: heterosexual/no heretosexual, home/dona, trans/cis, jove/adult, rural/urbà, públic/privat, etc. Com impregnar tot això en la construcció de noves ruralitats?

El vincle i la complicitat amb altres lesbianes que escolten les dones que vaig conèixer les mou a teixir les seves pròpies xarxes per dotar-se de nous espais de més seguretat i confiança per l’intercanvi de sabers. Al setembre es van organitzar unes jornades de dones, bolleres i trans rurals en un centra social de Camp de Tarragona on es van fer tallers de mecànica, bioconstrucció i ús de la moto-serra, entre d’altres; i es va debatre sobre les xarxes de cures i com es poden assumir de manera col·lectiva. En aquesta línia hi ha hagut iniciatives com el Ladyfest Rural, una trobada que es va celebrar a Astúries el 2014 i també el Festival Agrogay d’Ulloa, a Galícia, que celebrarà la seva tercera edició.

Els cercles ecofeministes a l’entorn rural no flaquegen i des de l’agroecologia s’aposta per una «recamperolització de la pagesia», seria necessària la incorporació immediata de la diversitat sexe-afectiva en aquesta proposta i, de pas, facilitat processos emancipadors més rics i inclusius.


 

Sou gay, sou lésbica, sou trans, sou bi, sou Sem Terra, sou humano, sou como você

L’agost del 2015, l’MST va celebrar el seu primer seminari sobre diversitat sexual, amb la participació de més de quaranta persones de tot el país. Cristiane és lesbiana i milita al MST des de fa 15 anys. «L’objectiu d’aquest seminari és pensar en formes d’abordar els prejudicis dins del MST i de la societat en el seu conjunt. El Moviment treballa molt el tema de la família rural. Ha arribat l’hora que la família tradicional es prepari per a l’existència i arribada d’altres tipus de nuclis familiars. Sabem que encara hi ha molt treball per fer dins i fora del Moviment. La idea no és aconseguir un espai amb etiquetes, sinó acabar amb les barreres i apropiar-nos de la diversitat».

Per Kelli Mafort, de la coordinació nacional del MST, el seminari representa una fita històrica en els 30 anys de l’organització del Moviment Sense Terra. «Aquesta trobada dóna visibilitat al col·lectiu LGTB, representant de la lluita al camp. És un pas fonamental per tal de reconèixer que, en la nostra base social, en la nostra militància i en la direcció política del Moviment, ells i elles hi són presents. Encara més, demostra una postura concreta de la lluita contra l’estrat conservador que fomenta el racisme, l’homofòbia, el masclisme i tota classe de prejudicis. Per això, es tracta d’un esdeveniment històric dins del MST, és una marxa cap endavant i ja no es pot donar marxa enrere», subratlla.

*Nicola Durán Gurnsey
Activista
ecofeminista

Implicada en diverses lluites de barri i de ciutat

Nota: En aquest article s’utilitzen pseudònims o noms reals per les protagonistes segons la voluntat de cadascuna.

Puedes leer este texto en castellano en el especial ‘Armarios de paja’, de Pikara Lab.

Aquest text va ser publicat originalment al número 25 de la revista Soberanía Alimentaria, dedicat al debat de la distribució alimentària.

Absència de presència a l’horta
0 votes, 0.00 avg. rating (0% score)

Revista Soberanía Alimentaria Biodiversidad y Culturas

Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas es una publicación trimestral de información, debate y reflexión de todo aquello que sabemos condiciona la vida rural, la agricultura y la alimentación. Una revista de pensamiento crítico que quiere ayudar a imaginar y construir nuevas realidades sociales y económicas para dejar atrás el capitalismo.

    Uso de cookies

    Nosotras también hemos sucumbido a las cookies y eso que no son de chocolate. Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

    ACEPTAR
    Aviso de cookies