Laia Vidal

Ens trobem un any més davant el 25N, data marcada oficialment per la ONU com a Dia internacional contra la violència cap a les dones.

Respecte la data hi ha algunes importants qüestions a remarcar. Per una banda, la manipulació sobre l’origen de l’elecció d’aquest dia –d’acte de terrorisme d’Estat a símbol de la violència contra la dona– i per l’altra, la falsificació de la història, presentant els fets que ocorregueren en tal data sota la dictadura del general Trujillo com un assassinat a dones pel fet de ser dones -obviant, en canvi, que el que va tenir lloc va ser un assassinat a la dissidència política de la República Dominicana, i que entre les persones que es van assassinar també hi havia un home, que pel que sembla s’ha esborrat de la història.

També cal conèixer que l’elecció d’aquest dia és una recuperació per part del sistema d’una data escollida en el primer encontre feminista llatinoamericà de l’any 1981. Com ens diu Cristina Suaza, una de les impulsores d’aquest encontre: “Los socialistas y también los otros hablaban de una expresión que es “la recuperación”. Es que tu tienes una actitud frente a tus derechos y ¿qué hace el sistema? Absorbe tu queja y tu ganancia y la coge como propia. Por ejemplo, el día de la no violencia contra las mujeres, que salió del primer encuentro (feminista), ahora es de Naciones Unidas, entonces ya perdió el carácter revolucionario, subversivo de lo que fue inicialmente; se vuelve una cosa que está en la cultura, peso sin mayor profundidad y la juventud muchas veces no sabe esto”.

Drets

Les reivindicacions feministes de les darreries del segle XIX i la primera meitat del segle XX es basaven, sobretot, en l’exigència de la igualtat de drets en l’arena política i també laboral. Amb l’auge de l’estatisme i el mercantilisme, producte de la revolució liberal, les dones van haver de “reconquerir” un espai de “poder” que sempre havien tingut en la societat popular[1]. Les noves condicions de vida, tant a nivell polític-estatal com laboral, les excloïen i les marginaven profundament, de manera que solament restaven dues opcions: una fèrria oposició al progressisme liberal, que va tenir lloc durant la major part del segle XIX -que per alguna cosa va ser un segle de revoltes camperoles constants i sagnants- o bé apuntar-se al carro del progrés i reivindicar un lloc «igualitari» en el marc estatal-capitalista emergent. Les dues opcions van tenir defensores i promotores però la història generalment només conta entre les seves files a les lluitadores per la igualtat en el nou model social, igual que passa amb les lluites de la nova classe social que va ser el proletariat. Des d’aquest punt de vista, els resistents i les resistents camperoles són titllades normalment de conservadores i retrògrades reaccionàries i s’esborren de la història, oficial o alternativa.

Mercat

Una altra data que totes coneixem en relació als feminismes és el 8 de març, que s’ha acabat erigint, almenys a Occident, com a “Dia de la dona treballadora”. En aquest cas es tracta d’aixecar-se reivindicant la posició de la dona com a treballadora i, per tant, de la demanda d’igualtat de condicions en l’accés i la subsistència a través del mercat. Encara que en aquesta data sovint s’acaba ampliant la lluita feminista a molts més àmbits de la vida i l’existència, en l’imaginari popular es relaciona directament amb les lluites de les dones obreres, les vagues, i la participació de la dona en l’àmbit laboral en general, la lluita per millors condicions de treball i millor salari.

Violència

A partir de mitjans del segle XX, els feminismes com a tal s’expandeixen. D’una banda, en les seves tendències més radicals, es comença a posar l’accent en l’arena social com a reproductora de desigualtats, i d’altra banda, en les seves tendències institucionals, que cada cop van prenent més força fins arribar als nostres dies, la pedra angular del discurs gira entorn de la violència “endèmica” dels homes contra les dones. Especialment, des dels anys 90 aquestes dues tendències es comencen a sentir molt properes, sobretot a nivell discursiu, des del moment en què la ONU, l’any 1995, defineix a la conferència de Beijing la problemàtica de les relacions entre gèneres com a producte de la “violència estructural” d’homes cap a dones. Així, en aquest discurs que s’ha anat fent cada vegada més homogeni, les institucions i els moviments socials s’han anat apropant i sembla no haver-hi qüestionament possible.

Avui en dia pràcticament no podem distingir el discurs del sistema dels discursos alternatius dels moviments socials en aquest àmbit. Tots accepten el paradigma de la violència estructural, el binomi home perpetrador i dona víctima submisa, i l’exploten, fins a les darreres conseqüències, sota l’etiqueta de “violència de gènere”, que cada vegada es vol més àmplia i es torna més confusa. S’ha parlat de violència domèstica, de violència contra les dones, violència masclista… i ara, de “violència transistèmica” i de “guerra masclista“.

El 25N és, en aquest context, una mostra d’aquesta fusió. En aquesta diada el focus principal és la violència, però no aquella producte del sistema actual, estructuralment violent, sinó producte de les relacions socials entre homes i dones. La violència “masclista”. L’home com a agressor i la dona com a víctima. Cada vegada més problemàtiques s’etiqueten com a violència de gènere, inclús el maltractament infantil es llegeix en aquest sentit (es considera maltractament del pare a la mare i de retruc als fills) però en canvi no es pot considerar violència de gènere la mateixa actitud per part de les mares abusadores, malgrat que la seva existència és una trista realitat).

Sense negar que existeixi la violència i el maltractament, quin interès pot tenir el sistema actual en vincular de manera tant concreta i sistemàtica la violència, tota violència, amb una qüestió de gènere? El discurs de la violència de gènere no qüestiona l’arrel del sistema, és més, la reforça. El nou paradigma hobbesià dels nostres temps, amb la màxima que “l’home és un llop per a la dona” aconsegueix un clima social de divisió, odi i enfrontament entre iguals molt productiu en termes econòmics, legislatius i de control social. Més diners, més lleis, més policia…

En canvi, mentre nosaltres apuntem amb dit acusador a l’home de a peu, al nostre igual, percebent-lo cada vegada més com al nostre botxí, la violència sistèmica queda impune. Quina violència psicològica i econòmica és no poder ser mares perquè ens han inculcat que hem de prioritzar, per sobre de tot, la nostra carrera professional i el treball assalariat si volem ser mereixedores de reconeixement i ser “independents”? Quina violència és haver de dependre de la casta mèdica per la congelació dels nostres òvuls fins a l’edat de 40 anys? Quina violència és aquesta, que no podem nombrar com a violència de gènere, perpetrada tant per homes com per dones de les elits econòmiques, polítiques i mèdiques? Obrim els ulls, si us plau. Mentre tot això està passant davant nostre, mentre s’està atacant la nostra vida en les seves condicions més íntimes i sublims, nosaltres restem encegades mirant cap a un altre costat, assenyalant “als homes” com a producte de tots els mals del món.

Feminització de la pobresa o empobriment del sexe femení?

ONU Mujeres, que s’ha erigit com a principal impulsora del 25N després d’apropiar-se d’aquesta data fa uns anys, és també una de les plataformes des d’on es difonen els 17 nous objectius de “desenvolupament sostenible” que les Nacions Unides han aprovat per d’aquí al 2030. Un d’aquests objectius prioritaris és la igualtat de gènere i apoderar a totes les dones i nenes del món. Una part important dins aquest objectiu és acabar amb el que, a judici seu, és la feminització de la pobresa als països subdesenvolupats. Això es pretén fer i es fa amb una mirada totalment “occidentalocèntrica” cap a diverses societats tradicionals en les quals, després de trencar amb la interdependència comunitària i de gènere que les regia, s’ha instal·lat una cada vegada més forta dependència econòmica del sistema, generalment posant recursos materials primerament en mans dels homes i deixant per tant en situació de dependència a les dones respecte aquests. Seguidament, ONU Mujeres i altres organismes internacionals pro-desenvolupament, com l’FMI amb els seus microcrèdits, aterren per equilibrar les desigualtats -que ells mateixos han produït- pretenent ajudar a les dones a ser “independents”. Un procés semblant al que s’ha dut a terme a Occident i que es vol projectar també als països “subdesenvolupats”. A aquest procés se’l podria descriure, en primer lloc, com una conversió de la pobresa en misèria, i després, com a empobriment del sexe femení més que no pas feminització de la pobresa. La feminització de la pobresa no és tant una causa d’un model de vida erroni, com pretén indicar la ONU, sinó més aviat una conseqüència d’un tipus de polítiques associades a un model de desenvolupament i creixement que es considera el just i el correcte per aplicar arreu del món i que la ONU vol seguir desenvolupant sosteniblement.

Estat del benestar o soledat existencial?

Als països més “avançats” l’alliberament i la independència de la dona està agafant una altra cara, en el marc d’una societat cada cop més individualista. Un exemple d’això és Suècia, on un documental recent explica la “Teoria sueca del amor”, que no és altra que la solitud subvencionada i l’atomització extrema, així com la degradació de l’amor i els vincles de tota relació social d’igual a igual. En el món actual la mediatització està a l’ordre del dia, l’individu front al mercat alliberador o a l’estat benefactor, però mai en relació a una comunitat d’iguals, com ha estat la història humana des de temps immemorials. En relació a això no han trigat a aparèixer algunes crítiques a la terrible veritat que desvetlla aquest film, cosa que posa de manifest la visió majoritària d’un tipus de feminisme que potser tocaria començar a qüestionar.

Canvi de paradigma, canvi de discurs

El sistema actual és profundament sexista, per això la lluita feminista i la lluita social en general així com l’anàlisi de cada situació que ens trobem, cal que vagi a l’arrel dels problemes, sinó estem reforçant el sistema i equivocant el blanc. Encara que ens adonem d’aquesta superficialitat de la lluita i l’anàlisi i la denunciem, això no vol dir que neguem que existeix el sexisme i particularment el masclisme. Igual que passa amb el racisme, és evident que existeix el racisme en una societat basada en unes desigualtats i injustícies que li són consubstancials, que juga al joc dels privilegiats i els marginats, però oi que no assenyalem als blancs com a racistes culpables d’aquesta situació, oi que tenim una mirada molt més amplia dels factors en joc? Doncs amb el masclisme hauria de ser igual.

Avui en dia la majoria d’enfocaments feministes occidentals no són anti-sistèmics, hi ha una profunda decadència dels paradigmes revolucionaris en les nostres societats. Es detecta un problema i s’aposta per unes mesures que són simples reformes per resoldre’l, i així ens anem enfonsant en la misèria a la qual ens aboca el marc actual. És tanta la catàstrofe, i es reprodueix en tants àmbits, que ens costa fer-hi front des de la base, cada vegada hem de córrer més a apagar focs i no arribem a extingir les brases.

Si els feminismes s’han d’erigir com un veritable baluard de crítica al sistema imperant, més enllà dels discursos i els grups fortament subvencionats per l’Estat que avui en dia copen generalment la visibilitat en aquest àmbit, caldrà soscavar certes creences i qüestionar determinats postulats d’arrel, més en la línia del que proposen les recents teories d’economia feminista i potser també les visions dels feminismes decolonials.

Canviar de paradigma, canviar de discurs, podria venir a ser alguna cosa així:

Diner-Institucions- Progrés-Lleis-Violència-Drets

vs

Ajuda mútua, convivència horitzontal, amor, responsabilitat i deures, “antidesenvolupament”.

Tornar a assenyalar aquest sistema biocida, sustentat i imposat per tots i totes les poderoses del món, no només homes!

Per un veritable feminisme antisistema, que en properes dates assenyalades se sentin altres veus!

[1]    Ivan Illich a «El género vernáculo» explica que és en el pas de la societat rural a la societat industrial i de mercat on es produeix inevitablement la discriminació femenina. David Algarra en el seu llibre «El comú català» ens parla del paper preponderant de la dona en l’Alta Edat mitjana a Catalunya (p.91).