Texto traducido por La Directa. Lee la versión original en castellano.

Jordi de Miguel Capell

Una desfilada durant el Carnaval de Mindelo, a l’illa de São Vicente. La cantant Cesária Evora el va qualificar com “el millor de l’Àfrica”./Jordi de Miguel

La donació d’òrgans. Aquest és el paraigua temàtic sota el qual dansaran pels carrers de Mindelo, però, a l’atrotinat solar on es basteix la carrossa, amb prou feines s’intueix res. Això és una dona estesa? Què representa? “No en tinc ni la més remota idea”. Quan només falten set dies per la desfilada, Elvis Tolentino es belluga nerviós entre cartrons i escumes. Darrere seu, Tchinda observa passiva, però sense ganes de parlar. A qui li importa que un periodista les hagi seguit fins aquí per parlar de la seva identitat? L’únic que importa és el carnaval.

Carnaval i comunitat

Hi ha molts factors que ajudarien a comprendre per què Cap Verd és l’únic país africà, juntament amb Sud-àfrica, on se celebra la marxa de l’Orgull de manera oberta. El carnaval de Mindelo, a l’illa de São Vicente, és un d’ells. L’extensió del seu territori n’és un altre. “Els extrems de São Vicente es troben a vint quilòmetres de distància: és una illa tan petita que no queda més remei que conviure”, somriu el periodista Marc Serena. “En aquesta convivència, el carnaval és el gran espai on tota la població construeix un projecte comú, sense diferències ni discriminació”.

Serena sap de què parla. Entre 2011 i 2012, va recórrer vint països del continent africà per conèixer les vicissituds de les seves comunitats LGBT. Del seu pas per São Vicente, retratat al llibre Això no és africà! (Xplora, 2014), se’n va endur dos motius per tornar-hi: la troballa d’un col·lectiu empoderat a Mindelo i la recomanació de la cantant Cesária Évora: “Has de tornar pel carnaval. És el millor de l’Àfrica”. Trenta-sis hores després de rebre’l, la mort de la Diva dels peus descalços va transformar el consell en promesa. D’aquesta promesa, en va sorgir Tchindas.

A Tchindas (premiat a diversos festivals) no hi ha veu en off. No hi ha preguntes ni conclusions. Tchindas no és un documental sobre el conflicte de ser gai o trans a Cap Verd, sinó un fresc íntim de la vida comunitària al voltant del carnaval. Els seus protagonistes són Tchinda, Edinha i Elvis, tres habitants de Mindelo que veuen alterada la seva rutina pels preparatius de la festa. La càmera de Pablo García i Marc Serena els segueix de prop durant el tràfec d’assajos i purpurina, però és el públic espectador qui ha de compondre els relats sobre gènere i identitat subjacents en el film, ja que gairebé no hi ha referències directes. Ni tan sols apareixen quan, en una pausa, Tchinda i les seves amigues rellegeixen l’entrevista que, el 1998, va donar a conèixer la seva transsexualitat a tot el país. Aquesta va ser la data clau, l’any en què totes van passar a ser conegudes, afectuosament, com “les tchindas”.

“Sé que tinc aquella realitat idealitzada –explica Serena– perquè la comparo amb la d’altres països africans. Si les tchindas agafessin un avió i es presentessin al Senegal, serien apallissades. A Mauritània, se’ls aplicaria la pena de mort i, a Espanya, no les deixarien ni entrar. Per descomptat que la seva situació és perfectible, però a cap altre lloc no vaig trobar un respecte igual”. Quan se li pregunta per mostres concretes d’aquest respecte, Serena rescata dos moments de la seva memòria: “Recordo la naturalitat amb què la Tchinda anava a l’escola a buscar els fills de la veïna i també la duresa amb què una àvia li recriminava el fet de no haver assistit al funeral del seu marit. ‘Quina altra cosa havies de fer?’, la renyava. Va ser molt emocionant presenciar-ho, aquí no estem en aquesta fase”.

Edinha i Elvis

Edinha: “La primera vegada que em vaig posar un vestit tenia onze anys. El vaig dur a l’escola en una motxilla i me’l vaig posar després de classe. Em van veure els veïns i no van trigar a explicar-ho a la meva família. Van seguir moltes esbroncades i problemes. Des d’aleshores, sobretot duc vestits perquè sóc una dona. El meu primer petó a un noi va arribar jugant, tenia vuit o nou anys. Però n’he besat tants que ja no recordo qui era ni com va ser. Anhelo ser feliç i viure com a dona; el que més desitjo és un canvi de sexe. M’encantaria arribar a treballar com a estilista i model i fer-me una casa”.

Elvis Tolentino, un dels protagonistes del documental ‘Tchindas’ /Tchindas.com

Elvis: “A sis anys, jugant amb dos dels meus veïns, vaig besar per primera vegada un nen. Va ser només un joc. Als catorze, em vaig enamorar d’un noi i vaig viure una explosió de sentiments. Des del primer moment, vaig saber que era homosexual. Després, va seguir la fase de negació, vaig sortir amb una noia de l’escola i vaig intentar ser hetero. Més tard, un noi venia cada dia a casa meva preguntant per mi. Un dia, la meva mare em va dir: ‘Au, surt. T’espera el teu nòvio’. Així va ser com vaig sortir de l’armari davant de la meva família. La meva mare i la meva germana van parlar amb mi i em van aconsellar que no em vestís de dona pel carrer. Això s’identifica amb l’homosexualitat i, aquí, és un perjudici. Vaig trigar a acceptar obertament que sóc gai (no sóc transsexual, sóc homosexual). M’encanten els espectacles de transsexuals, però ja està. El meu somni és trobar algú que vulgui compartir la seva vida amb mi, amb qui poder viure una relació obertament, a qui poder besar allà on sigui sense témer el que diguin els altres o les seves reaccions”.

Són dos dels testimonis recollits per Juliette Brinkmann.

El (feble) moviment organitzat

Tot i que tothom coneix les tchindas (al cap i a la fi, Mindelo és una petita ciutat portuària de 70.000 habitants), la visibilitat organitzada de la comunitat LGBT té una vida més aviat curta. La primera marxa de l’Orgull es va celebrar el juny de 2013, dos anys després de la creació de l’Associació Gay capverdiana amb el suport de la fundació espanyola Triángulo. Des d’aleshores, les activitats que s’han dut a terme anualment a l’illa (mostres de cinema, xerrades, exposicions, Miss Travesti) han tingut bona acollida entre el veïnat.

Una altra cosa és l’administració. Segons Alfredo Pazmiño, president de Triángulo a les Illes Canàries, transsexuals, gais i lesbianes són considerats “ciutadans de tercera”: “No pateixen un atac frontal, però tampoc són tractats com a subjectes de dret: hi són per cosir, rentar i res més”. No es tracta només de la manca de voluntat per reunir-se amb l’associació i signar la Declaració de Mindelo (un compromís per promoure la igualtat a la ciutat). És que no es permet entrar a l’ajuntament amb sandàlies o faldilla. És que no tenen diners per actualitzar el DNI que els demanen per sol·licitar una reunió.

Les tchindas viuen al dia. Es guanyen el pa netejant cases, fent petites feines o cosint. Algunes, com Tchinda, patrullen els carrers venent coxinha, els típics bunyols fregits del Brasil. Altres es dediquen al treball sexual. “Hi ha moltes línies d’opressió que no s’han de perdre de vista quan parlem del LGBT a l’Àfrica: la classe és una d’elles”, adverteix Serena. “Hi ha persones que no es poden visibilitzar com a trans perquè perdrien estatus social i econòmic. En canvi, d’altres com la Tchinda poden fer-ho perquè, simplement, no tenen res a perdre”.

Tchinda, al seu bar de Mindelo / Tchindas.com

Són les paradoxes d’un país que moltes veus qualifiquen de l’alumne avantatjat de l’Àfrica. Tot i no disposar de grans recursos i de les cícliques crisis causades per l’adversitat climàtica, els fòrums internacionals aplaudeixen les seves dades macroeconòmiques i la seva estabilitat política.

Cap Verd té tot just 40 anys de vida independent. Segons Alfredo Pazmiño, el fet de patir menys opressió colonial (menys, en comparació a la soferta per altres països lusòfons com Angola i Moçambic, amb més riqueses naturals), va permetre que, a l’illa de Sao Vicente, la més cosmopolita de les deu que formen el país, “es desenvolupés la sexualitat d’una manera molt oberta”. Per a la sociòloga Cláudia Rodrigues, el pensament del líder de la independència, Amílcar Cabral, també va contribuir a ampliar mires: “Cabral era un home feminista, amb idees bastant avançades per a l’època. El seu pensament va influir tant que, només cinc anys després de la independència, es van ratificar les principals cartes de drets humans, inclosa la Convenció per a Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones. El nou país va néixer amb aquests valors”.

Com a directora, aleshores, de l’Institut Capverdià per a la Igualtat i l’Equitat de Gènere (ICIEG), Rodrigues va ser una de les persones clau perquè, a finals de 2008, es plantegés la defensa dels drets de la comunitat LGBT a escala governamental. Malgrat que s’han registrat avenços, creu que encara queden molts obstacles per salvar: “Tot i que alguns diputats li donen suport, cap partit polític no ha incorporat aquesta lluita a la seva agenda. La Constitució hauria de ser més explícita en el seu article primer, on diu que tots els capverdians som iguals independentment de la raça, el sexe, l’edat o la religió, sense esmentar l’orientació sexual i afectiva. El Codi Penal, a més, hauria de criminalitzar els actes homòfobs i s’hauria de considerar el dret de les famílies homoafectives a existir davant la llei, així com el de les persones transgènere a canviar d’identitat sexual, entre d’altres”. Tot i així, Rodrigues és optimista i confia que, amb la campanya Lliures i Iguals promoguda per les Nacions Unides (Cap Verd és el primer país africà a sumar-se a aquesta iniciativa), “les institucions públiques sortiran reforçades per dur a terme canvis polítics concrets”.

És el mateix que creu Maritza Rosabal, tècnica del programa nacional de l’ONU Dones a Cap Verd i extreballadora de l’ICIEG: “Hi ha condicions propícies per a la discussió de les problemàtiques referents al LGBT”. Per a Rosabal, feminista cubana radicada a Cap Verd des de 1980, la recent aprovació dels plans nacionals de Lluita Contra la Violència Basada en Gènere i d’Igualtat de Gènere (2014) permet, com a mínim, desenvolupar activitats de sensibilització al respecte: “És un pas significatiu. Per primera vegada, s’esmenta el LGTB als instruments de govern. El problema és que, fins ara, no he vist la mateixa comunitat decidida a treballar pels seus drets”. Rodrigues va observar el mateix a la seva tesi sobre la comunitat LGTB de l’elit capverdiana.

Veïnat de Mindelo veient passar les rues del carnaval/ Jordi de Miguel

Segons Rosabal, si s’ha arribat fins aquí, ha estat, en bona part, gràcies a la lluita lliurada per les dones. La seva història és la història d’un país marcat pels fluxos migratoris. “Les sequeres i les fams que ha patit periòdicament Cap Verd han fet que el país arribés a tenir un 75% de població femenina. L’home era un bé preciós i això va modular les relacions socials”, explica. A Cap Verd, no són poques les que, després d’un fracàs amb un home, han establert relacions de parella amb altres dones per garantir la seva cura i la de les seves respectives famílies. “Parlar de significants occidentals a Cap Verd és un error”, alerta Alfredo Pazmiño. “Allà, per exemple, la bisexualitat no és equiparada amb el vici, sinó que és vista gairebé com un superpoder; tampoc no està mal vist que una dona tingui cinc fills amb cinc homes diferents. Avui en dia, hi ha més visibilitat de dones joves que s’autoanomenen lesbianes o bisexuals, ja que, majoritàriament, han mantingut i mantenen relacions amb homes, però estableixen relacions afectives amb dones”. Segons Cláudia Rodrigues: “El masclisme que encara impera al país fa que hi hagi molta menys acceptació de les relacions sexuals i afectives entre homes. Les dones lesbianes han assumit les seves més públicament”.

En termes generals, prossegueix Rosabal, l’augment de l’accés a l’educació secundària i universitària ha fet que les dones incrementin el seu capital cultural, exigeixin noves lleis (lleis que també obren esquerdes per al moviment LGBT) i prenguin més protagonisme en la política nacional (a Cap Verd, el govern és paritari). Alhora, la millora de les condicions socioeconòmiques del país (i l’empitjorament de les veïnes) ha fet incrementar la presència d’homes procedents de la costa africana. Aquesta presència tradicional de l’Àfrica continental no només reequilibra la demografia de l’arxipèlag: també fa que, per exemple, a la l’illa de Santiago (la més gran de les deu i la més pròxima a la costa occidental), sigui més difícil que les pràctiques i els discursos de la llunyana São Vicente calin. Difícil que les tchindas tirin floretes als obrers de Praia com ho fan a Mindelo. Difícil que puguin organitzar Miss Travesti a la capital sense assumir cap risc. El 2010, ho van intentar i van ser rebudes a pedrades.

Una ‘drag queen’ balla sobre una carrossa del Carnaval de Mindelo / Jordi de Miguel

(A l’atrotinat solar on es basteix la carrossa del carnaval, Tchinda confirmarà que sí, que “cada vegada hi ha més pobles de São Vicente que se sumen a les nostres reivindicacions” i que “a Praia, costa molt perquè tenen una altra mentalitat”).

El futur és al carrer

Per què, aleshores, no hi ha més activitat de la comunitat LGBT a Mindelo? Perquè, primer, s’ha de menjar. Potser per això, que un periodista de Barcelona s’acosti momentàniament i maldestra a preguntar pel seu nivell d’organització en ple carnaval (o que, vist l’èxit, sol·liciti respostes per correu electrònic) no desperta massa interès. No és la seva prioritat. “La conquesta de drets arriba quan estan cobertes les necessitats bàsiques. Quan no saps què menjaràs o on dormiràs, tot això queda en un segon pla. Fins que no es donin garanties, no es podrà fer gaire més que el que es fa actualment: una activitat molt potent a l’any”. Segons Alfredo Pazmiño: “El país és tan pacífic que mai no hi ha manifestacions, hi impera el conformisme. Quan arriba algú d’una organització estrangera, veuen que ho poden tot, però, després, es torna a la normalitat. Amb una cooperació centrada en l’apoderament de líders, es podria fer més i més ràpid, però és difícil perquè les formacions que es donen fora del seu context tenen una visió molt eurocèntrica”. De moment, la Fundació Triángulo ha promogut la creació d’una altra entitat, l’associació Arcoiris, per tractar d’ampliar la base de l’activisme a tot el país.

Per a Marc Serena, cal sortir dels esquemes europeus per comprendre que la virtut de les tchindas consisteix a guanyar-se els carrers des de la quotidianitat. “No és un activisme formal, no són projectes, subvencions i paperassa, coses de les quals desconeixen el funcionament. Elles estan més preocupades per guanyar-se els carrers parlant amb les famílies i amb els veïns. Altres col·lectius LGBT tenen molts diners, però mantenen la seu tancada per protegir-se d’agressions”. Cap Verd és una altra cosa. “Potser és més naïf; allà no funcionen les etiquetes que fem servir a Occident”, conclou Serena. “Són persones amb nom i cognom, no busquen tres peus al gat. Judith Butler no ha arribat a Cap Verd i tampoc no se l’espera”.