fbpx

‘Sufragistes’: construint èpica feminista Ficciones, Pikagramas

La Pel·lícula de la cineasta Sarah Gavron narra les dificultats que van tenir les dones per aconseguir el dret a vot a la Gran Bretanya. Gavron fa un esforç ingent per ambientar i disseccionar el moviment sufragista anglès. Sens dubte, ho aconsegueix.

Text traduit per La Directa

Maud (Carey Mulligan) treballa en una bugaderia des que tenia 7 anys. Un dia, per casualitat, veu a Violet (Anne-Marie Duff) , la seva companya de feina, tirant pedres a un aparador en un acte de protesta pel dret al vot femení. Tot i les reticències inicials, mica en mica es va unint a la lluita sufragista i pren consciència de la situació d’inferioritat en la qual viu per ser dona, que es materialitza de forma brutal en la falta de drets sobre fills i filles. Maud descobreix en el sufragisme un espai de lluita per la justícia. No només es tracta d’aconseguir el dret a sufragi, es tracta de prendre consciència de l’explotació laboral com a bugadera. Cobren menys i pateixen abusos sexuals per part dels seus caps, que se senten immunes i legitimats per exercir violència sexual cap a les seves empleades.

sufragistas-cartelSufragistes, Edith (Helen Bonham Carter) la farmacèutica que va voler ser doctora i no va poder; Emily Davidson (Natalie Press), la màrtir: o Emmeline Pankhurst (Meryl Streep) la líder; construeixen juntament amb Violet i Maud un grup cohesionat de dones que lluiten per un bé comú. La pel·lícula narra la història de dones que van lluitar de forma conjunta a pesar de les seves friccions. No totes, per exemple, estaven d’acord amb l’ús de la violència. La societat, que les rebutjava de forma massiva, va aprendre a reconèixer-les gràcies a l’ús de banderes i una simbologia pròpia que, a més, va ajudar a la cohesió del grup. El sentiment de comunitat féu més fàcil la lluita contra l’estigma de boja. La pel·lícula explica com Maud és exclosa de la xarxa de recolzament de dones treballadores que s’ocupen al barri de tenir cura dels nens i nenes de cada una. L’enemic de les sufragistes, com deixa entreveure la pel·lícula, no és només l’aparell policial i polític, sinó que també ho és l’aparell familiar. Els policies a vegades no actuen perquè saben que són els marits els qui en l’exercici de la seva autoritat, legitimada per l’Estat i per la societat, restituiran l’ordre.

La pel·lícula és reivindicativa. A més de recuperar i crear genealogia, no renuncia a donar a la lluita sufragista un cert to d’intriga policial que, sens dubte, aconsegueix atrapar al públic més aliè al feminisme. La lluita feminista, que les sufragistes assumeixen com soldats, va ser un tema de seguretat nacional que donà forces maldecaps  tant a polítics com a policies. Té una dimensió cinematogràfica que Gavron explota bé. Aquí resideix una de les grandeses del film: conjugar gèneres cinematogràfics amb una genealogia de l’opressió femenina; apropar al gran públic una lluita específica que apel·la a l’imaginari fílmic d’altres moltes lluites que ja tenien la seva tradició fílmica. Construeix dones que creen destins que mai s’haguessin imaginat crear i no ho fan en solitari.

Potser una altra de les claus de la pel·lícula sigui mostrar el sacrifici que suposa ser feminista i dinamitar aquesta idea que les feministes només volem privilegis i exterminar als homes. Sufragistes toca la fibra sensible i pot començar a construir un altre imaginari on les feministes es defineixen com a lluitadores d’una causa justa que busca un món més habitable i feliç per a tothom. Mostrar els personatges masculins com aliats –la història demostra que va ser així– incideix en una lluita inclusiva i no excloent, que reconforta i acosta diferències. Espectadors i espectadores amb nul·la consciència feminista surten del cine entenent i assumint que la lluita de les dones és una forma de viure la vida.

La crítica està entusiasmada amb la pel·lícula. I amb encert, perquè es tracta d’un exercici de justícia històrica que hauria d’animar a investigar i seguir creant memòria i dissidències. Sufragistes no és el final del camí, és només el principi. Fer una bona pel·lícula sobre sufragistes no era fàcil, sobretot per la falta de referents i perquè és molt difícil assumir tots els matisos que va tenir el moviment, especialment els relacionats amb la qüestió de classe, molt més evidents en el sufragisme nord-americà. Sufragistes s’erigeix orgullosa en un petit Olimp de pel·lícules feministes, que poc a poc es va nodrint i fent-se gran. Ens feia falta, des de feia molt, un film així. A nosaltres i al públic en general.

Context històric i antecedents cinematogràfics

La primera petició de vot per les dones presentada al Parlament Britànic està datada a l’agost de 1832, però el moviment sufragista d’Anglaterra s’articula el 1851 i segueix procediments democràtics en la consecució dels seus objectius durant gairebé quaranta anys. El juny de 1866, Emili Davies i Elisabeth Garret Anderson eleven una altra “Ladies Petition” firmada per 1.499 dones, que es presenta a la Càmera dels Comuns pels diputats John Suart Mill i Henry Fawcett, grans aliats de les sufragistes. Al ser rebutjada, es crea un moviment permanent, la Societat nacional pro Sufragi de la Dona, liderada per Lidia Becker. El 1867, quan s’està debatent una segona reforma de la llei electoral per incrementar el número d’homes adults amb dret a sufragi, Mill presenta una esmena perquè es substueixi la paraula home per persona.

Emmeline Pankhurst a Trafalgar square

La lluita de les sufragistes britàniques relatada amb èpica

La lluita de les sufragistes britàniques relatada amb èpica

A partir de 1903, cansades de promeses incomplertes, les sufragistes passaren a l’acció directa, tal com recull la pel·lícula. Així, interrompien discursos polítics, sabotejaven mobiliari urbà i inclús realitzaren actes terroristes contra edificis públics. La policia les expulsava dels actes, les detenia i les engarjolava. Eren considerades preses comunes i polítiques com elles reivindicaven. Realitzaven vagues de fam i eren alimentades a la força. El juny de 1902, Lady Emmeline Pankhurst, presindeta de la National Union of Women Suffrage i una de les caps visibles del moviment, va ser condemnada a tres anys de treballs forçats, però les sufragistes van aconseguir treure-la de la presó.

Totes aquestes accions s’inclouen a la Primera Onada del Feminisme, la que s’ocupava de reivindicar els primers drets civils. Va tenir un potencial únic i radicalment innovador, el que es desprèn de la conquesta de l’espai públic. N’hi ha prou en observar les fotografies de l’època i veure l’expectació que suscitaven aquestes dones de classe mitjana, que pujaven a una tarima a pontificar sobre la necessitat de la igualtat de drets.

Tot i l’ús del sabotatge i de la violència, l’única baixa es va registrar entre els seves pròpies files, amb la mort de Emily W. Davidson a l’hipòdrom d’Epson. El funeral Davidson esdevingué un acte feminista multitudinari –acte amb el qual clou la pel·lícula–, però ni tant sols el seu sacrifici va ser suficient ni tampoc va posar fi a la lluita. Amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, el Rei Georges V va decretar l’amnistia de totes les sufragistes i encarregà a Lady Pankhurst el reclutament i la organització de les dones per substituir als homes que havien d’allistar-se. EL 28 de maig de 1917 va ser aprovada la llei de sufragi femení per 364 vots a favor i 22 en contra, gairebé com a contraprestació dels serveis prestats durant la guerra, després de 2.588 peticions presentades al Parlament. Van haver d’esperar encara deu anys més per tal que les condicions del seu dret a vot fossin les mateixes que les dels homes, perquè a la primera llei s’hi deia que només podien votar les dones majors de 30 anys. Deu anys més tard, totes les majors de 21, la mateixa edat que els homes, van poder votar i ser votades.

L’èpica que es mereix el sufragisme

A l’estudiar les sufragistes des del punt de vista històric sempre m’ha sorp`res que tota la seva èpica no mereixés una atenció cinematogràfica major. Trobem referències a Mary Poppins (Robert Stevenson, 1965) o a La carrera del segle (Blake Edwards, 1965). Mereixeria una menció a part Les bostonianes (James Ivory, 1984),adaptació cinematogràfica de la novel·la de Hnery James escrita l’anya 1886, que a més de tediosa destaca per na misogínia ferotge. A Espanya tindríem la rigorosa tv movie titulada Clara Campoamor, la mujer Olvidada (Laura Mañá, 2011).

‘Sufragistes’: construint èpica feminista
0 votes, 0.00 avg. rating (0% score)

María Castejón Leorza es Doctora en Historia. Tiene diversas especialidades de conocimiento como la historia y teoría de género, pero sobre todo es especialista en representaciones, género y medios de comunicación. Es editora del blog Las princesas también friegan, donde escribe sobre cultura y feminismos. Es autora del libro "Fotogramas de género. Representaciones de feminidades y masculinidades en el cine español (1977-1989)" (Logroño, Siníndice, 2013)

    Uso de cookies

    Nosotras también hemos sucumbido a las cookies y eso que no son de chocolate. Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

    ACEPTAR
    Aviso de cookies