Judit Terés Rodríguez i Júlia Mas Maresma 

Nota: Este texto se ha publicado antes en Revista Jovent

Princelandia és un centre d’oci sexista.  Una escola d’estereotips i rols socials i de gènere. Un caldo de cultiu per a una societat desigual.

Princelandia no és, malauradament, l’únic exemple d’un tipus d’oci i negoci irresponsable amb l’educació de nens i nenes, cec a les desigualtats de gènere persistents a la nostra societat, sord a les demanades d’aquelles persones que reivindiquem i defensem la coeducació com a base de l’educació de la canalla, mut a l’hora de respondre quins són els valors que hi ha darrere dels “spas” per a nenes”.

Les persones responsables d’aquests centres intenten, sense èxit, explicar que són centres temàtics, espais d’oci, de fantasia, que no tenen cap repercussió negativa en l’educació de les nenes i, s’atreveixen a afegir, que en tot cas l’educació s’ha de donar des de casa.

Des de projecte ella no vacil·lem ni una mil·lèsima de segon a l’hora de considerar que les temàtiques dels centres són nítidament sexistes i diferenciadores per gènere, temàtiques de princeses clarament dirigides a nenes i de pirates enfocades cap als nens. En unes els valors que imperaran serà tenir cura del propi cos, de  la bellesa, cuidar la imatge física, ser perfecta, ser dòcil, per atraure la mirada i el vist-i-plau del príncep i, sobretot, enaltir el valor i les capacitats de cuidadora. La cançó promocional de Princelandia diu en un dels seus fragments “Cuidar de ti y de los demás, con nosotros tu lo aprenderás”. De debò poden defensar que no reprodueixen estereotips ni alimenten rols? En els altres la valentia, les ànsies d’aventura, de protagonisme i de viure la vida triomfant, però sempre d’una manera molt concreta de triomfar, del que la societat actual, a grans trets, superficial, individualista i de consum ens ha ensenyat que vol (i ha de voler dir) triomfar.

Són espais d’oci, certament, però que siguin espais d’oci no vol dir que siguin espais menys importants per la socialització i l’educació de la canalla, tot el contrari. Precisament a projecte ella considerem que a través de les joguines i els jocs els infants creen imaginaris molt potents i projecten i interpreten els rols que han desenvolupat durant l’estona de joc.

A més a més, en aquestes edats (els centres estan pensats per nenes de 4 a 12 anys), no sempre és fàcil per la canalla saber discernir entre el que és realitat i el que no per això entenem que s’hauria de poder generar un espai de reflexió posterior o en paral·lel per explicar i ajudar a reflexionar a la canalla que el que passa no és la realitat ni el desitjable, simplement una fantasia que segurament queda molt lluny de la realitat que coneixeran, perquè sinó el que s’estarà creant és una fàbrica de frustracions, complexos i, en definitiva, infelicitat.

La cultura que hi ha darrere de tota aquesta parafernàlia és la cultura de la bellesa i la superficialitat, que atorga papers, habilitats i actituds diferents a nens i nenes, dones i homes. Una cultura clarament heteronomativa, on homes i dones han de respondre a esterotips i rols concrets i específics i l’amor, les relacions, són sempre i únicament entre un home i una dona.

Una superficialitat que posa al centre la vida i com element imprescindible per la felicitat de les nenes i dones el ser bella i dòcil per tal de tenir un príncep, un home. El missatge que s’envia a les nenes és clar i fort. Has d’estar guapa i apunt, esperant fins que un príncep et vingui a buscar. Fins que no et mirin, fins que no agradis no ets ningú, no vals res. Ets a través i gràcies a la mirada de l’altre (masculí, per descomptat!) que et defineixes, una autèntica perversió del “Pienso, luego existo”, “Me miran, me encuentran bella/guapa, luego existo”.

Els implícits que hi ha darrere de les escenes, de les propostes de joc que proposen són devastadores si volem parlar de diversitat, de persones lliures, autònomes, independents, crítiques…  A aquestes edats les nenes, i els nens, estan desenvolupant la seva identitat i el bombardeig constant per mil bandes de com “han de ser” té un clar impacte en el seu creixement. L’ideal que se’ls hi mostra és irreal i impossible d’assolir, són generadors de frustracions, d’autocrítiques dures, de decepcions que sovint acaben comportant problemes d’autoestima que poden derivar en trastorns més greus.

Diem #StopPricelandia però la crítica va molt més enllà a aquests centres, la crítica cau sobre els models d’oci i educació predominants, sobre un únic model de dona i home quan la realitat és molt més diversa i rica, (sortosament!). La crítica recau sobre la societat que callada i immòbil reforça i perpetua la cosificació i hipersexualització de les nenes, en una cultura que, en línies generals, segueix considerant l’home el subjecte i la dona l’objecte.