Pots dir-me dista: tremendista

Pots dir-me dista: tremendista

I un bon dia la teva no-relació et diu que se’n va de viatge amb les seves amigues, ex-parella inclosa. Sóc l’única que en una situació així s’entrega a la paranoia?

Traducción de Ester Escudero 

Texto original

itsaso

Davant d’aquesta pregunta, si us plau marqui amb una X  l’opció que consideri més oportuna:

suscribete al periodismo feminista

Que és la vida?  A)un frenesí B)Una il·lusió  C)Una ombra  D)Una ficció  E)Un somni   F)Totes son correctes.  G)Altres. I el bo del cas és que, per moltes opcions que se m’ocorren de tant en tant, jo sé que la vida no és més que una estúpida coincidència culminada per exageracions tremendistes ellaçaces entre si. Almenys la meva. I com som totes del mateix club, vinga generalitzem! Posem-nos a suposar que comences a sortir amb una noia. Sortir en el sentit més literal i menys metafòric de la pròpia paraula. Sortir a la platja, sortir al carrer, fer sortides d’aquest tipus. Perquè sembla ser que tothom té pànic a sortir amb altra gent. I em refereixo a sortir al verb, SORTIR AMB, en majúscules, lògicament. Les habitants de la Terra d’aquesta era no volen relacions. Ni plans, ni compromisos, ni lligams, ni relacions pertotalavida. La gent només vol fugir. I a mi em sembla bé, entre altres coses perquè jo també soc la gent, però sobretot perquè m’han educat per ser complanyent. Tot i que la realitat, a una mateixa  a vegades li dona per pensar que siguen animals socials independents, el negar-se a forjar relacions no té sentit. Tot en una relació. Pujar a un autobús i parlar amb la conductora, escollir seure a un seient o bé a un altre segons qui tingui al costat i quina olor faci, deixar a la nena de “turno” que premi el botó de la propera parada, quedar amb l’àvia per menjar pizza de microones, acompanyar a la meva mare a comprar-se un vestit, trobar-me amb aquella noia a la que no recordo bé que vaig fer però de cop i volta va deixar de parlar-me (segurament amb raó!) …. més estretes o més distants, totes les interaccions que tenim al llarg dels nostres dies, son relacions. I qui denomina el terme “relació” només el vincle de lartargia- relacional que es troba en les histories amoroses, s’equivoca. O almenys això penso jo avui. El cas és que imaginem-nos que jo trobo una no-relació d’aquestes sense etiqueta, sense adhesius o regles establertes.  Sé que per aquelles que em coneixen el simple fet d’imaginar-me en una no-relació tenint en compte el meu currículum és difícil i fins i tot graciós però fingim per un moment. Ara posem que aquest adorable ser que em treu constantment la son, decideix anar a fer un viatge d’una pila de dies a visitar a unes amigues a…Extremadura, per exemple (salutacions a tota persona d’Extremadura! Fantàstica terra i fantàstiques persones). El viatge el farà amb la seva ex-xicota. (Aplaudiments o podeu esclatar a riure..) El que sembla començar a ser un trajecte d’un autobús amenitzat per missatgets melosos aquí i allà, acaba amb un silenci sepulcral sense cap mena de feedback per part seva. Aviam: Que es el primer que se’ns passa pel cap?A) S’ha enganxat els dits amb la porta de l’autobús i no pot escriure’m. S’ha quedat tancada al WC del bus i al no aconseguir-ne sortir es passarà la resta de la seva vida allà tancada amenitzant els trajectes amb crits d’ajuda. C) S’ha quedat sense bateria i s’ha descuidat el carregador a casa. D) Se li ha espatllat el teclat .  O la pantalla. O el teclat i la pantalla. E) Totes son correctes. F) Altres. Bé, hi ha alguna ànima càndidament ingènua que hagi escollit alguna de les opcions anteriors? Semblen totalment normals, comprensibles, raonables i possibles. Peró en general siguem franques: no ens convencen. La idea que qualsevol histèrica com jo veuria com única i exclusivament certa seria la de “ Al idíl·lic  trajecte sense aire condicionat per la carretera provincial, entre tan sostrac s’ha re-enamorat de la seva ex, s’ho estan muntant al lavabo, la conductora les ha enxampat i les ha deixat tirades a la vorera de la carrera com a càstig perquè en un autobús practicar sexe està mal vist. Elles, que han retrobat el seu amor a l’esplanada castissa a 4875394 graus a l’ombra, alienes a tot, paguen una habitació d’un club de carretera i es passaran allà dies i nits fins que els seus clítoris deixin de tenir sensibilitat. És aquesta l’opció més probable, si o si? A que totes havíeu pensat quelcom similar? I es que jo no sé els vostres, però els meus pensaments només tenen una cosa en comú: el tremendisme exagerat. Jo no sé si estic mal feta, sóc mal educada, mal criada, mal relacionada, mal socialitzada. Si simplement sóc una malpensada de merda o si pel contrari, sóc intuïtiva. Però per alguna raó que no conec, no puc evitar posar-me en el pitjor. I entre cometes “posar-me en el pitjors dels casos” perquè sóc una fidel seguidora de les teories del poliamor i en realitat sé que de treballar-ho, podria gestionar divinament qualsevol situació irregular (ment comú) que es doni en les meves no-relacions. Però aquest és un altre tema. Hi va haver un moment en la meva vida en el que em convencia a mi mateixa de que el posar-me en la pitjor situació era una mera forma de protecció. “ Segur que perds l’autobús”, “ Segur que no t’agafen en aquella feina”. “Segur que no entres a una XL”. Era com una tàctica on em posava en el pitjor dels casos per no sortir mal-parada i posteriorment m’alegrava si la nena de sis anys era admesa a l’equip de futbol i la cosa sortia bé. Però, és que la vida em va donant pistes que no puc pas ignorar. En la meva breu però intensa existència, el dubte no existeix: Quan una cosa tremendament rocambolesca pot succeir, succeeix i multiplicat per mil. Perquè amés, em jugo les ungles dels peus a que, per una casualitat remota, amb els seus clítoris insensibilitzats, de camí a la gasolinera es paren a comprar fosquitos (els pastissets més enrotllats) i es troben un riuet de petroli en el que hi ha una senalla amb una nena recent nascuda dins que du una nota cosida al pijama que diu “ la meva mare biològica vol que sigui educada per una parella de lesbianes del Nord”. I llavors se l’emporten amb ella. Es casen, son felices i mengen fosquitos. I a més, per descomptat, em conviden al casament i volen que sigui la padrina de la nena en qüestió. Perquè per molt que sigui dit, gràcies a aquella fugaç relació amb mi, han obert els ulls i han pogut reconèixer l’amor i retrobar-lo. Per tant, jo passo a ser un pilar bàsic en las seves vides. I volen tenir-me present en els moments importants, en el que es facin culminacions del seu amor familiar. Els primers piercings de la nena, l’elecció dels tampons a la seva primera menstruació, el canvi a la copa menstrual quan prengui consciència..i jo tonta de mi, accepto. Perquè m’han educat per ser complanyent i intento mantenir la il·lusió i l’esperança. I segueixo creient en les meves pròpies teories sobre el que és just i el que no ho és, el que mereixo i el que no. Quan acabaré de donar-me’n per entesa?? La vida no és justa. Ningú es mereix res. Els viatges d’exs sempre acaben amb un “polvo” i això ja no té res a veure amb mi. “ A més” – em dic a mi mateixa- “ aquestes histories et passen per anar de moderna quan ets una antiquada. Per anar de liberal i segura de tu mateixa, i no preguntar quina és la situació actual amb la seva ex. Però, sobretot, és ridícul negar que la base de tota aquesta inseguretat recau en no tenir whatsapp”. Si haguessis apostat per tenir-a controlada des d’un principi veient a quina hora s’ha connectat i durant quants minuts, li haguessis posat les vacunes, el micro-xip i les investigadores privades pertinents, ara no estaries escrivint aquesta merda recargolan-te de l’incertesa mentre vesteixes un pijama de flors i veus The L Word. Perquè sabries que l’única opció possible seria que estigués embolicant-se en un lavabo públic amb la detectiu privada. Però tot això no és només una manera de suposar que il·lustraría, de ser veritat el dramatisme en sang que es maneja en la era de les tecnologies d’avui en dia. I jo en realitat, no recordo bé que volia explicar a l’inici de la meva sessió terapèutica. Si us plau desendolleu la màquina. No exagero, no penso, dedueixo i narro.

NOTA ACLARIDORA post paranoia: al final el que sempre sol passar es que la migdiada de l’implicada s’ha allargat o que s’ha descuidat el telèfon a la butxaca de la jaqueta que s’ha quedat al “ tractor amarillo”. Peró això si, la boja sóc jo, no?? noooo???? M’impacta que la gent visqui tan tranquil·la. No aconsegueixo entendre com es fa.

 

Download PDF
master violencia de género universidad de valencia
Etiquetas:

Artículos relacionados

Últimas publicaciones

ayuda a Gaza
Download PDF

Título

Ir a Arriba