La pell com a barrera

La pell com a barrera

És una barrera que jo no he establert, però fa que sempre se’m percebi com una persona forània, nouvinguda o, com a molt, immigrant de segona generació.

Fa uns mesos vaig rebre una notificació per recollir un paquet. Quan vaig arribar a l’oficina, el dependent estava atenent un home. Tots dos parlaven català. En el meu torn de ser atesa, saludo el dependent i li dic: “Bon dia. Vinc a recollir un paquet”.

A partir d’aquí, l’home s’adreça a mi tota l’estona en castellà i jo a ell en català, tret del moment d’acomiadar-se, en què em diu adéu. L’adéu és universal i no té traducció.

Vaig compartir a Twitter aquesta història i van començar a arribar respostes de persones (blanques). Em deien que on jo denunciava el racisme implícit en el fet d’atendre una persona no blanca en castellà, no hi havia racisme, sinó una qüestió de subalternalització, de complexe d’inferioritat de la llengua catalana. Altres persones van decidir portar el meu discurs cap a l’independentisme adduint al fet que jo contribuïa a salvar la llengua catalana enfront de la residualització llingüística que duen a terme les persones que em parlen castellà quan m’hi dirigeixo en català. La qüestió del racisme va desaparèixer del tot.

suscribete al periodismo feminista

Al final sempre em quedo amb la mateixa sensació: un tou de persones blanques m’expliquen coses. Com els homes a la Rebecca Solnit.

Així em trobo sempre amb vàries barreres. En el dia a dia, la barrera de la pell. Una barrera que jo no he establert, però fa que sempre se’m percebi com una persona forània, nouvinguda o, com a molt, immigrant de segona generació. En tots els casos, m’encaixen en el paper d’una persona que fa poc que viu Aquí i que, per tant, no domina la llengua.

L’altra barrera la trobo a l’hora de denunciar aquestes conductes. És el paternalisme de qui es creu amb la legitimitat de minimitzar el meu relat i la meva vivència (que mai no és prou per res); i d’alliçonar-me explicant-me què és el que en realitat m’ha passat. Sembla que el fet que siguin coses que em passen a mi no em legitima prou per tenir una idea certa del què visc. Totes aquestes conductes, paternalistes al cap i a la fi, també són racistes, encara que ningú no s’ho pensi.

En conclusió, he volgut aprofitar l’avinentesa per fer un toc d’atenció. Hi ha moltes persones catalanes que, només per contraposar-se a les dinàmiques racistes de l’Estat Espanyol cap a les persones racialitzades, creuen que a Catalunya aquest racisme quotidià no es dóna. Pensar això és ser massa ingenu. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Així que potser als països catalans també convé fer una miqueta d’autocrítica, revisar-se i assumir que l’estructura del racisme, igual que la del masclisme, també opera, i que jugar al #NotAllCatalans no s’hi val. El què val és reconèixer la pifiada, aprendre’n (o desaprendre) i prendre responsabilitats. Això és el què toca.

Download PDF
master violencia de género universidad de valencia

Artículos relacionados

Últimas publicaciones

ayuda a Gaza
Download PDF

Título

Ir a Arriba