Pàtria del meu cor Opinión, Voces

Sabem perfectament que hem estat traïdes per totes les revolucions de la història, que això que les desigualtats es treballaran després és mentida i mai no succeeix. Però suposo que com a totes les revolucions històriques, en el moment de resistir caiem a la mateixa trampa de deixar-ho passar i no molestar gaire al curs de la gran Història.

Novecento feminista. Emma Gascó

Il·lustració: Emma Gascó

A la nostra Catalunya està havent-hi una revisió de la dialèctica masclista que, sota la marca de la defensa nacional, ha traspassat uns límits impensables fins fa dos dies. En temps de guerra la masculinitat hegemònica, guerrera i reproductiva s’imposa i la lluita de gènere ha d’esperar que arribin temps millors. A Catalunya estem en una mena de guerra emocional i discursiva, on la violència de l’enemic exterior, la versió més rància de la pitjor Espanya, ens imposa una unitat que fa els ulls grossos amb les desigualtats internes i es permet capitalitzar totes les lluites en favor de l’horitzó únic: la pàtria. Aquest moviment del pensament crític al pensament únic, on els intents de línies de fuga són marcats com a traïció, és el senyal inequívoc del pas de l’espai-país a l’espai-pàtria que estem vivint.

Identifico l’espai-pàtria com el col·lapse de l’espai-país a una unitat indivisible i inqüestionable, tan reduït, literalment, que qualsevol crítica se situa fora de l’espai de pertinença. Ho estem veient aquests mesos: qualsevol dubte sobre el Procés o les formes del Procés s’expulsa de la pàtria i és catapultat cap al marc referencial d’Espanya des de diverses posicions; des de la captura espanyolista de la crítica fins al rebuig patriòtic a les veus divergents internes i no-espanyolistes. Tot el que no sigui el nosaltres homogeni és el seu contrari: l’enemic.

Aquesta unitat ve propiciada per les accions del Gobierno sobre Catalunya però ens l’hem imposada nosaltres mateixes a través d’un mecanisme de defensa que conec però no acabo d’entendre entre els moviments de base crítica. Sabem perfectament que hem estat traïdes per totes les revolucions de la història, que això que les desigualtats es treballaran després és mentida i mai no succeeix. Però suposo que com a totes les revolucions històriques, en el moment de resistir caiem a la mateixa trampa de deixar-ho passar i no molestar gaire al curs de la gran Història. Seguim pensant, em temo, que els nostres problemes de gènere específics no són prou importants i generaran divisions innecessàries. Però les divisions, les desigualtats, existeixen: no es cancel·len per no assenyalar-les, ben al contrari.

En el cas del nostre present a Catalunya, el patriarcat, el racisme i el classisme estan jugant una partida interessant. Una jugada que denunciem i veiem molt clara quan passa lluny de casa, però que aquí i ara, o no veiem, o no ens atrevim a denunciar, o ens dóna igual: el purplewashing, el pinkwashing i uns quants washings pels que encara no tenim ni nom.

Aquests dies estic afinant la meva definició de purplewashing al qual, fins ara, atribuïa sempre rerefons racista. El vaig analitzar per primer cop a través de l’expulsió d’una dona amb vel integral d’un autobús de Vitoria-Gasteiz amb l’excusa de la seguretat i després a partir dels fets de Colònia el Cap d’Any de 2015, on s’acusava a homes racialitzats d’haver agredit sexualment en massa a dones blanques. El component netament racista d’aquelles ocasions em va fer perdre de vista que en el subtext estava, efectivament, la clara intenció de cosificar a algunes dones com a nostres i d’invisibilitzar les dones racialitzades com a no-dones en tant que propietat d’uns altres homes (no-homes tampoc, de fet, en tant que racialitzats). Patriarcat racista com no pot ser d’una altra manera: el patriarcat, assumim-ho d’una vegada, ho és intrínsecament.

A través els exemples que estem veient en l’espai-pàtria Catalunya, avui definiria el purplewashing com a la instrumentalització de la categoria “dona” amb fins oportunistes i amb resultat d’una invisibilització i neutralització de les lluites de les dones a través d’un mecanisme de rentada de cara del grup enunciador.

Anem a veure com està succeint en el cas de Catalunya amb alguns exemples paradigmàtics.

Equidistància, neutralitat i censura

Actualment qualsevol intent de criticar el patriotisme català des de dins és titllat automàticament d’equidistància o, fins i tot, neutralitat. Estem definitivament instal·lades en un binarisme que només admet que “estàs amb ells o estàs amb nosaltres”, estàs, literalment, “amb la revolució o amb l’opressor” que deia fa uns dies Marta Rovira d’ERC o amb el bé o el mal que va arribar a twittejar Oriol Junqueras copiant aquella frase desafortunada de George Bush, el gran referent.

Sobre l’opressor no tinc cap dubte però, com fa temps que sabem els feminismes, la dominació funciona a manera d’una matriu definida per la Patricia Hill Collins on les coses no són lineals ni unidireccionals, sinó que estan articulades entre elles. Ensamblades, sembla ser el terme de moda. Així doncs, assenyalar l’opressor com a únic quan les dones, per exemple, som subjecte subaltern en diferents eixos (incloc aquí el nacional i, per descomptat, el racial) passa necessàriament per invisibilitzar altres opressors i opressions. És el problema del washing, de la neteja de cara.

Foto: Brigitte Vasallo

Foto: Brigitte Vasallo

A Catalunya aquests enunciats han convertit el debat en una dicotomia positiva/negativa tancada. Em meravella, en el pitjor sentit de la paraula, que desmuntar el binarisme de gènere no hagi permeat a la irrealitat d’altres binarismes. Estem en situació de ser bones o dolentes, sense cap altra possibilitat. El discurs crític cap a uns i altres simultàniament ha esdevingut neutralitat per obra de màgia, per molt que hagi estat des de sempre el posicionament més radical. Que se’n vagin tots, cridàvem fa no gaire temps a la Plaça Sant Jaume. Això ha esdevingut, a l’espai-pàtria, o estàs amb nosaltres cegament i callada, o estàs contra nosaltres. Una de les comparatives que he rebut jo més sovint ha estat “o ets masclista o ets feminista”. He de dir, de pas, que el mansplanning està a uns nivells considerables, i ja a ningú escandalitza tenir homes cis donant-nos lliçons a les dones de feminisme per cancel·lar les nostres crítiques al patriotisme. Tot s’hi val. La idea que estàs amb Espanya o estàs amb Catalunya, que estàs amb el feixisme (Espanya) o estàs contra el feixisme (Catalunya) representada pel binomi masclista/feminista és exageradament problemàtica, neutralitzant, masclista i colonial.

Sobre el feixisme, només un apunt: que Espanya està emprant uns mètodes feixistes contra nosaltres és evident, com és evident que hem de resistir amb totes les nostres forces, però no de qualsevol manera. A Catalunya tenim grups feixistes autòctons ben coneguts que van fent via mentre ens preocupem només per una mena de feixisme, suposo que somiant que si ens desmarquem del feixisme espanyolista, l’altre desapareixerà per inanició.

Sobre la dicotomia masclista/feminista, d’entrada, hi ha moltes persones al món i a Catalunya que lluiten contra el masclisme en espais que no són ni es volen anomenar feministes i que no tenim cap dret d’anomenar-los així, per molt que la traducció d’aquestes lluites al marc referencial feminista pugui trobar equivalències. Per posar un exemple, la Sirin Adlbi Sibai es desmarca del feminisme per analitzar el gènere en termes d’islam decolonial. Es pot reconèixer com a vàlid o no, però si ens estem omplint la boca amb la República Antirracista, és ben difícil invalidar-ho sense més. Hi ha molts espais, doncs, per a no ser ni masclista ni feminista sense ser en absolut neutral i negar aquesta possibilitat, en aquest exemple concret, és netament colonial.

Tampoc em sembla encertat considerar el masclisme i el feminisme com a pols oposats d’una mateixa realitat, cosa que fins ara només s’utilitzava per invisibilitzar el masclisme en frases del tipus “ni masclisme, ni feminisme: humanisme”. No tinc clar que fer-li el joc a aquesta mirada sigui un moviment que ens faci cap bé.

La següent part problemàtica de la qüestió és la comparativa. Si estàs amb Espanya o amb Catalunya i, per tant, o ets masclista o ets feminista, feu comptes. El masclisme evidentment és Espanya. I el feminisme? Queda així invisibilitzat un masclisme català que de sobte ja no existeix perquè Catalunya ha esdevingut, de manera màgica i daliniana, feminista de per si.

En aquesta línia, el dia 4 d’octubre vaig rebre un whatsapp que circulava comparant la situació de Catalunya amb la situació d’una dona maltractada que no va tenir resposta contundent, fins a on jo sé, de la República Feminista. Deia, i cito literalment “Si fa dies que notes un nus que tot sovint t’escanya l’estómac, no t’espantis, som milers que estem igual. (…) És la mateixa sensació que tenen les dones maltractades que un dia es planten i planten cara al maltractador”. El missatge seguia durant moltes línies per concloure “perquè molt pitjor que aquesta sensació d’ofec a la panxa seria tenir la sensació que has de viure per sempre amb qui no t’estima i que no ets capaç de fer-hi res”.

No sóc una experta en violència masclista, però el poc que sé és prou per a entendre que no va de mals de panxa ni d’estimar o no estimar. Aquesta és una banalització insuportable de la violència masclista com si fos una qüestió merament afectiva i no estructural, com si tota la responsabilitat de sortir de la situació recaigués sobre la víctima que té mal de panxa i no sobre l’entrellat policial, judicial i social que no donen una resposta adient a la qüestió i que, a més, l’alimenten a partir de dinàmiques educatives, relacionals i legals. Un entrellat on també participa Catalunya. Comparar, per si fos poc, la pàtria amb una dona maltractada invisibilitza o, pitjor encara, victimitza els maltractadors catalans, que són molts i estan molt ben protegits per l’entorn social. Com a feministes ens hauria de bullir la sang. Això és un purplewashing de manual: capitalitzar la lluita contra la violència masclista per invisibilitzar i neutralitzar aquesta lluita, netejant-li la cara als maltractadors interns i, en nom de la pàtria, neutralitzar la ràbia feminista davant d’aquesta situació. La violència masclista no és capitalitzable. I encara em pregunto en quina mena de República Feminista estem somiant quan hi ha homes que s’atreveixen a enviar aquests missatges paternalistes a dones, sabent que totes nosaltres coneixem en pròpia pell què són les violències masclistes.

Espanya ens roba

Espanya ens està robant molt més del què creiem. És molt interessant el diàleg entre la Spivak i la Segato sobre la veu subalterna. Si la primera afirma que la subalternitat no pot dialogar amb el poder perquè el diàleg mateix la fa esdevenir poder, la segona afirma que la subalternitat agafa la llengua del poder per a aquest diàleg, però és una disfressa temporal. La llengua subalterna, per a ella, es materialitza en espais subalterns. Espanya ens ha segrestat aquests espais de llengua subalterna a través d’una mena d’hipnosi del poder que només ens permet parlar en relació a ella, a Espanya. El fet que el diàleg-disputa-resistència només s’adreci a Espanya també un tret definitori de l’espai-pàtria. I un dels grans problemes d’aquest espai és que queda implantat sobre el territori. Un cop que es desocupa la crítica és molt difícil tornar a recuperar-la. No dubto que el treball feminista s’està fent a espais semi-privats: a les assemblees, als comitès de barri i il·lusionades amb el famós Procés Constituent on sí podrem posar la paraula ben alta. Però desocupar l’espai d’opinió pública interna, catalana, ens passarà una factura molt alta. Però les línies que es traspassen queden traspassades. I a l’espai-pàtria Catalunya tenim maltractadors que es poden comparar alegrement amb dones maltractades mentre les feministes esperem pacientment el nostre torn de paraula.

Totes aquestes trampes del discurs no ens fan cap bé. La República Feminista, si ha de ser, ha de ser-ho des d’ara, des d’avui, des d’ahir. Deixant ben clar quines línies no es poden traspassar. Ni en nom de la pàtria ni en nom de res.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Print this page
Pàtria del meu cor
0 votes, 0.00 avg. rating (0% score)

¿Quieres debatir en un espacio tranquilo, seguro y libre de (machi)trols? Vente al foro de debate de Pikara Magazine

Uso de cookies

Nosotras también hemos sucumbido a las cookies y eso que no son de chocolate. Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies