Desmuntant el mite de l’amor romàmtic Participa

Nota: Este artículo se enmarca en la sección de libre publicación de Pikara, cuyo objetivo, como su nombre indica, es promover la participación de las lectoras y lectores. El colectivo editor de Pikara Magazine no se hace responsable ni del contenido ni de la forma de los artículos publicados en esta sección, que no son editados. Puedes mandar el tuyo a participa@pikaramagazine.com. Rogamos claridad, concisión y buena ortografía.

Patricia García i Nerea Roig (Alacant) 

 Amb aquest article, tractarem de fer una anàlisi d’un tema tan bàsic i important a les nostres vides, que ens influeix en l’autoestima, en la felicitat i en la relació amb els altres, la construcció de l’amor romàntic. Desvetllarem què se n’amaga darrere i com influeix el patriarcat i del capitalisme. L’amor se’ns presenta com un “llibre d’instruccions” que ens marca i delimita com hem de ser, viure i sentir. Teoritzar és una ferramenta però no ens “salva” dels seus tentacles, nosaltres també ens enamorem, patim o ens tornem boges de vegades. Aquesta reflexió ens ajuda a entendre’ns i a la resta millor, i donar-li a les coses la importància justa No hi ha una única manera de viure: amb parella, sense parella, en trio o comunitat… cap opció serà millor que l’altra. Es tracta de saber què volem en cada moment i d’intentar fer-ho, sense prejudicis. Les relacions poden ser tan diferents com imaginem. Per què no?

No tenim espai per a desenvolupar l’evolució de les relacions al llarg de la història. Però hem comprovat que les nostres vivències no són eternes, si no que en cada moment aquestes es donen d’una manera o d’una altra. Les vivències de l’amor, la parella o la sexualitat no estan lligades a un procés natural si no a una conducta apresa en l’espai i el temps on vivim. La visibilitat de l’amor romàntic apareix amb els primers trobadors que donen la seua vida per l’amor a l’Edat Mitjana. A partir d’ací, comencen a crear-se les històries de cavallers i damisel·les, prínceps valents (actius) i princeses delicades (passives).

A causa de la socialització patriarcal, les vivències de l’amor ens poden afectar de manera diferent. A les dones se’ns educa molt més en la part emocional de la vida, així com en aspectes comunicatius. L’educació, expectatives i models, basats en la cura familiar i de terceres persones està marcada per l’amor a l’altre. En aquest repartiment de tasques, som les responsables de l’estructura familiar, sobretot en aspectes subjectius, on estarem molt més vinculades. A més d’aquest món, se’ns instrueix en la dependència, passivitat i feblesa i en la necessitat de la cerca d’una altra persona, que ens protegisca i cuide, el “no estar soles”.

A l’home, se l’educa en el desenvolupament de la seua autonomia. L’educació, expectatives i models es basen en la part pública, productiva i social i se li dóna menys importància a la part emocional. Se’ls educa com a éssers forts i independents, més atents al món laboral i social que al sentimental i familiar. Quant a les relacions, l’èxit social no depén tant de la parella com de l’èmfasi en la seua sexualitat. Penseu com varia socialment la concepció de dona soltera (amargada) i home solter (vividor). Per a la dona, la parella constitueix un èxit més important i açò suposa situacions desiguals i injustes per a ambdós sexes. Provoquen conflictes i situacions de desequilibri en les vivències, necessitats i demandes, sobretot a nivell emocional i comunicatiu. L’home sol tindre més problemes per conèixer-se i identificar-se, mirar-se per dins, així com menys necessitats comunicatives. La dona, més familiaritzada en l’aspecte emocional, no troba la manera d’entendre’s amb la seua parella i troba mancances en aquest àmbit. D’ací, que els homes titllen aquestes necessitats com a excessives i complexes i les dones vegem els companys com a poc expressius emocionalment.

Darrere de moltes relacions s’amaguen inseguretats, pors i “normativitat social”. Necessitat de sentir-nos estimades i especials, por a la solitud. Es basa en carències pròpies i necessitats afectives i emocionals que no sabem resoldre d’altra manera; més que amar, busquem el que esperem rebre a canvi: sentir-nos estimades. Deixem caure en una persona la responsabilitat de sentir-nos bé, valorades, especials, de ser el pilar en les nostres pors i inseguretats, establidors d’autoestima. Un pes molt gran per a qualsevol.

El reforçament d’aquest amor coincideix amb l’emigració a les ciutats i el desarrelament social que suposa, amb l’efervescència del capitalisme que necessita de la família burgesa per la seua reproducció. El seu ideari centralitza l’intercanvi econòmic com a eix principal, el mercat és la pedra angular i tot es converteix en mercaderies per intercanviar i solventar necessitats, sense aprofundir més enllà de la materialitat i superficialitat. La societat capitalista és individualista i aïllant. Suposa explotació de les persones, no som propietàries del nostre treball, de les nostres vides. Davant d’una vida gris, horaris infinits, impotència, obediència… busquem refugi en la parella, nostra i exclusiva. La gran amenaça de la postmodernitat és la solitud, i la parella, com a segur de vida, esmorteix aquest sentiment. Hem abandonat la comunitat, ens dediquem a tindre cura d’una única persona i qui no jugue dins del joc queda exclòs i abandonat. Perdem la capacitat d’organitzar-nos col·lectivament per crear un model alternatiu de vida. Així, en lloc d’expandir l’amor cap als barris, el poble, les amistats… ens tanquem en el sálvese quien pueda i la “hipoteca de dos”, utopies individualistes que ens ofereixen suposats paradisos artificials, una illa afectivo- emocional en mig del caos.

Pensem que l’amor és fonamental, que ho mou tot, però cal descentralitzar l’amor romàntic heterosexual i monògam com a eix central, la vida està plena de coses per les quals sentir “amor”, que ens fan sentir felices i completes: la lectura, l’amistat, la família, la militància… Desfer-nos de la idea d’associar l’èxit a la vida i la “normalitat”, amb estar en parella, ja que aquesta no és un mitjà per ser feliços. Tant tindre parella com no, suposa beneficis i dificultats associades a cada circumstància. Entenem l’èxit i felicitat amb intentar viure com sentim i pensem, fer allò que ens faça sentir bé, sense prejudicis. Entenem la relació en parella com una oportunitat per aprofundir en una amistat, estimar-se, respectar-se i crear. Quan una relació acaba, independentment del temps, allò que quedarà seran les construccions fetes: amistat, estima, projectes comuns… sinó el sentiment de fracàs serà implacable. Al cap i a la fi, una relació es basa en allò que vulguem que siga: llibertat, poligàmia compartida, monogàmia… i és aquesta la decisió que caldrà respectar. Saber que podem viure l’amor de la manera que nosaltres lliurement decidim. En definitiva, desmuntat el mite de l’amor romàntic.

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Print this page
Desmuntant el mite de l’amor romàmtic
0 votes, 0.00 avg. rating (0% score)

¿Quieres debatir en un espacio tranquilo, seguro y libre de (machi)trols? Vente al foro de debate de Pikara Magazine

Revista que ofrece periodismo y opinión con un enfoque crítico, feminista, transgresor y disfrutón.

Comentarios recientes

  1. Gabriela

    Me ha gustado el artículo, pero no comparto el análisis que las autoras hacen sobre la socialización diferenciada de roles. Pienso que la idea de que a los hombres se les educa “para el desarrollo de su autonomía” debería matizarse bastante. ¿De qué autonomía hablamos? Del autovalimiento en las necesidades básicas de la vida, desde luego no. Se les educa para que aprendan que siempre habrá una mujer a su disposición para cubrir estas necesidades (domésticas y sexuales fundamentalmente). Por mucho discurso igualitario que escuchen, siguen viendo modelos de referencia que reafirman una educación patriarcal que, por ejemplo, les lleva a contratar servicios externos cuando no cuentan con una mujer que lo haga gratis. En cualquier caso, se les educa también para la dependencia, no afectiva, como a las mujeres, pero sí material. Son dependencias distintas, y curiosamente, sus efectos varían dependiendo del género. La dependencia emocional, característica de la feminidad tradicional, debilita a las mujeres en la relación de pareja heterosexual, las sitúa en desventaja en las negociaciones del amor. La dependencia material, presente en ambos géneros, es paradójica, ya que mientras para las mujeres puede conllevar el sometimiento (incluso a situaciones de maltrato), para los hombres que encuentran parejas serviles o pueden pagar profesionales no supone ningún menoscabo en su autonomía personal. Para mí, el amor heterosexual tradicional es eso, un baile de dependencias en el que los hombres eligen pareja y marcan el paso. Y el patriarcado es la orquesta que ameniza el baile.
    Gracias a las autoras y a Píkara por alimentar mi reflexión.

  2. Patriarcal

    “no afectiva, como a las mujeres, pero sí material.”
    Toma! Hay que soltar esta chorrada. Cuando la mujer ha vivido durante toda la historia sin dar un palo al agua en casita tranquila, y el hombre, por no estar solo ha ido (y sigue muriendo) en minas, carreteras y andamios.

    Tanto odio no es bueno, el feminismo ha envenenado suficiente este mundo, ya era hora de que esto se apagara.

  3. Patriarcal

    Recordemos que bastante más del 90% de las muertes laborles son hombres. Ya es hora de que no muramos por mantener a manipuladoras.

Los comentarios están cerrados

Uso de cookies

Nosotras también hemos sucumbido a las cookies y eso que no son de chocolate. Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies