L’amor lliure en la experiència personal i el seu paper en la lluita de classes Participa

Nota: Este artículo se enmarca en la sección de libre publicación de Pikara, cuyo objetivo, como su nombre indica, es promover la participación de las lectoras y lectores. El colectivo editor de Pikara Magazine no se hace responsable ni del contenido ni de la forma de los artículos publicados en esta sección, que no son editados. Puedes mandar el tuyo a participa@pikaramagazine.com. Rogamos claridad, concisión y buena ortografía.

Alexandra M. Claramunt

Pensem que l’amor lliure ens porta a dur a la praxis una crítica fervent a l’aïllament i a la carència emocional endèmica a la que ens aboca el sistema capitalista[ii]. És per això que volem reflexionar al voltant de com i per que creiem que hem de començar a construir un camí d’experiències que ens permeti anar creant, mica en mica, les condicions que possibilitin la resolució de les mancances relacionades amb el camp afectiu i que dificulten el nostre lliure desenvolupament com a ésser socials i el nostre empoderament com a classe. 

Amor, Alienació i Emancipació obrera

L’amor ideal de parella i de família, els únics reconeguts per la cosmovisió capitalista, se’ns presenten com un concepte universal, ahistòric i propi de la natura humana. Res més lluny de la realitat, ja que, com a éssers socials i racionals que som, produïm i reproduïm les nostres relacions, modelant-les a llarg del temps. L’amor, com a mode de relació que és, s’ha d’entendre també com un producte històric, fruit de les particularitats econòmiques i polítiques de cada comunitat i de les seves condicions materials de vida al llarg del temps i, per tant, subjecte a la manipulació i al canvi.

Pensem que la faceta racionalitzable de l’amor, la que te a veure amb la moral, amb el sistema de valors, i que, per tant, forma part d’un discurs ideològic determinat, canalitza aquelles facetes vinculades a les emocions. Així, serà la lògica moral de la societat, regida per uns interessos (econòmics/politics) determinats, la que modelarà la nostra consciència i la variabilitat i intensitat dels nostres desitjos i emocions. Entenem que és la forma d’organització social la que determina les característiques morals d’un col·lectiu. Per tant, si hi ha dissimetries socials, la classe o grup dirigent i, per tant, productor i monopolitzador d’ideologia alienant, a través de la moral, reglamentarà, homogeneïtzarà, doblegarà i castigarà la segona faceta de l’amor, la més íntima de la nostra vida, i la situarà en contra dels nostres propis interessos. Això resultarà determinant en els canals i les formes en que ens relacionarem els/les unsx amb els/les altres.

Traslladant això a la realitat del sistema Capitalista, un marc d’aïllament i de control, les relacions humanes passen a estar sustentades, en diferents àmbits, en la competitivitat, la desconfiança, la subjugació/domini i la extrema i desesperada dependència. Totes aquestes formes de fagocitosi interpersonal són producte de les inseguretats, de la falta d’eines per a comunicar-nos, de la mutilació emocional que patim i de l’aïllament quotidià al que necessàriament ens aboquen per tal de reproduir l’estatu quo present.

Quan Marx parla dels diversos tipus d’alienació als seus manuscrits, fa referència a l’alienació del nostres potencials humans, a una alienació psicològica[iii]: l’embrutiment i la pobresa d’esperit a la que ens porta la extrema explotació laboral. Posteriorment Agnes Heller reprendrà aquest camí tan sols apuntat i parlarà de l’alienació de la quotidianitat i dels sentiments, que va molt lligada a l’alienació imperant en les necessitats generades pel sistema i de les quals també parlà Marx en els seus Manuscrits i en La Ideologia Alemanya. Veiem que gran part de les seves propostes es poden traduir perfectament a la qüestió que ens ocupa. Per exemple podem identificar una clara alienació en els mitjans i fins de l’amor així com una alienació que en trastoca els criteris que en valoren la qualitat i la quantitat: el consumisme i l’empobriment de les necessitats.

Sota la dominació de la ideologia burgesa, amb la seva família individualista tancada en si mateixa i basada completament en la propietat privada, hem degenerat en situacions d’extrema solitud en contextos de màxima multitud en ciutats superpoblades. Això, juntament amb el fet que ens han fet creure que si no aconseguim l’ideal de parella romàntica haurem fracassat en la nostra experiència vital, empeny a les persones a buscar insistentment a la seva il·lusòria “mitja taronja”. Se’ns creen necessitats absurdes i sense fonament i se’ns empeny a buscar la major satisfacció possible de plaers personals- individuals, utilitzant com a mitjà els altres.

En aquest punt la ideologia burgesa ha gravat al cap de la gent la idea que l’amor atorga el dret a posseir completa i exclusivament no només el cos, sinó també l’ànima de la persona ‘estimada’, experimentant l’amor de forma possessiva, unilateral i egoista.

A tot això cal afegir-li el fet que vivim en una societat patriarcal en la que dones i homes no partim de condicions d’igualtat. Podríem dir que l’amor es constitueix com una eina d’opressió per les dones en tant que conforma gran part del marc moral del patriarcat, és a dir, que és un dels mitjans ideològics que serveix per ratificar la seva explotació socioeconòmica i la seva manca d’autonomia. Això permet entrar en relacions ‘amoroses’ desiguals i en formes màximes d’opressió amorosa consentida, que, en casos extrems de misogínia, poden acabar amb la indigència, l’esclavitud, la tortura i/o l’assassinat de la dona.

Més enllà de les relacions de parella, i en el sumum de la perversió de la lluita per l’alliberament sexual, el sexe, enlloc de normalitzar-se i ser font de gaudi, s’ha convertit en un objecte de consum i competència a les discoteques i altres espais d’oci decadent, i en una font de frustració a nivell personal si ens en veiem privats/es o no n’aconseguim prou. Ens fan creure que “necessitem” acumular relacions sense cap interès que vagi més enllà de l’hedonisme egoista. Tot plegat per que el Capital ha trobat que pot fer negoci amb aquesta esfera de la nostra vida i l’ha mercantilitzat, l’ha deshumanitzat.

Les amistats, si es ‘disposa’ d’elles, es col·leccionen o s’utilitzen per amortir la solitud en les escasses hores d’oci sense sentit. Pitjor encara, amb les noves tecnologies, estem abandonat progressivament els canals de relació físics, humans, entre persones i passem a relacionar-nos mitjançant les mateixes mercaderies del capital.

Tenint en compte allò expressat en els paràgrafs anteriors, en cap cas pot considerar-se que l’amor burgès romàntic pugui aportar res als interessos de la classe treballadora. Seria molt més important i desitjable que les relacions de les persones s’enriquissin cada vegada amb major contingut i fossin més diverses, sempre basades en la horitzontalitat i el respecte. Parafrasejant a Alexandra Kollontai “Quant més nombrosos són els fils tendits entre (…) els cors i les intel·ligències, més sòlidament s’arrela l’esperit de solidaritat, i més fàcil resulta la realització de l’ideal de la classe obrera: la companyonia i la unitat”[iv]

Canvi polític, econòmic i ètic

Actualment hi ha molts sectors de l’esquerra radical, cada cop menys minoritaris i minoritzats, que creuen fermament que hem de treballar per destruir aquest sistema basat en la explotació i l’autoritarisme per tal de caminar vers la producció i reproducció d’unes estructures materials que han de generar un marc de relacions basades en la solidaritat, la cooperació i el suport mutu. Avançar per conquerir majors espais de llibertat és quelcom que només podem fer acompanyats/des, en col·lectiu, creant estructures de lluita estables.

Entenem que les estructures econòmiques guarden una relació dialèctica amb les polítiques, de manera que hem de treballar per construir no només unes relacions econòmiques oposades a les anteriors, si no també una eticitat que les faci fortes. L’Alexandra Kollontai, en els anys de la revolució russa, parlava de la necessitat d’una nova ‘moral sexual’ llibertadora, que, a través de l’establiment de múltiples relacions sexuals i amoroses, portes a l’enfortiment del teixit social solidari[v].

L’amor lliure no és només un fi en si mateix, és un mitjà per allunyar-se de l’alienació psicològica per construir i reforçar xarxes de solidaritat i establir llaços d’amistat en tots els aspectes de la nostra vida en els que ens relacionem amb altres persones. La companyonia amorosa és una eina fonamental en el terreny polític i s’ha de tenir en compte com una estratègia clau en la lluita per l’alliberament de classe.

Si volem que el nou marc de relacions en el comunisme llibertari es basi en l’aplicació i desenvolupament de pactes/associacions lliures, voluntàries i directes, ha d’anar lligat a un canvi en la forma d’articular les relacions entre les persones. Aquesta és una feina que podem començar aquí i ara, ja que no requereix res més que a nosaltres mateixos/es i als companys/es que ens envolten.

Evidentment, una realitat social tan sols serà coneguda en la seva raó fonamental en el moment de la seva construcció, de manera que no pot ser unívoca ni codificada avant la lettre, sinó refermada col·lectivament a mesura que s’implementa en interdependència amb unes activitats de producció i reproducció de la societat. Entenem doncs, que aquesta nova eticitat a la que fèiem referència ha de començar a ser desenvolupada en sintonia amb la realitat efectiva que anem transformant, alliberant espais en els que començar a desenvolupar aquests valors de forma col·lectiva i sense imposicions. Això hauria d’implicar que aquesta només podria jugar a favor dels nostres interessos i que hauria de crear els nexes interpersonals imprescindibles per un funcionament correcte de la vida social.

En aquest sentit no estem parlant de substituir les antigues pautes morals elaborades per perpetuar l’alienació ideològica en els diferents àmbits de relació de les nostres vides (la família, la feina, els amics, el matrimoni, etc.) per unes de noves. Es tracta de trencar els antics marcs de relació i les antigues institucions creades com a nuclis de reproducció econòmica/ideològica, tant en els espais domèstics com en els de producció en el sentit tradicional del terme.

En crear nous espais de relació, noves maneres de gestionar el treball, la propietat col·lectiva, la vivenda, el temps, la manera de viure i sentir, la forma d’establir lligams afectius, haurem de treballar per que la norma sigui la solidaritat, la cooperació, la reciprocitat i la llibertat. En aquest punt ja no tindrà cap sentit que visquem aïllats els uns dels altres, ni serà precisa una moral especialitzada per cada lloc de la nostra ex-fragmentada i ex- aïllada vida, en tant que compartirem col·lectivament gran part dels seus àmbits: per exemple el treball domèstic, la criança dels fills/des, el manteniment dels habitatges i dels espais comuns (…).

L’amor és un producte social, col·lectiu, històricament determinat, i, com a tal, és susceptible de ser canviat. Ens podem re-educar per esdevenir més amants, més afectuosos/es i avançar en la intensificació i desenvolupament de la sensibilitat humana. Com diu E. Armand[vi], seria una bogeria voler reduir l’amor a una equació o limitar-lo a una forma única d’expressió.

Estimar, en els termes que he descrit, és en si mateix un acte polític revolucionari. Estimar, apropar-nos afectivament als/les nostres companyes, establir vies comunicatives honestes, respectuoses, responsables i sinceres, són elements que assenten les bases per crear xarxes de suport mutu sanes, fortes i horitzontals. Aquestes dinàmiques de relacions sanes no poden sinó resultar beneficioses i necessàries en la lluita per la emancipació de la classe obrera. Parafrasejant a P. Kropotkin: Sense confiança mútua no hi ha lluita possible, ni valor, ni justícia, ni solidaritat, ni victòria[vii].


[i] MILLET, K. (1989) “Sexual politics”. Virago. London

[ii] DELEUZE, G. y GUATTARI, F. (1985) “El anti Edipo: Capitalismo y esquizofrenia”. Ed. Paidós. Paidós básica. Barcelona.

[iii] K. MARX (1844/2001) “Manuscritos sobre Filosofía y Economía. Archivo Marx – Engels”. Ed. Digital.

[iv] ALEJANDRA KOLLONTAI (1977) “El marxismo y la nueva moral sexual: Cartas a la juventud obrera”. Editorial Grijalbo, S.A., México.

[v] Ibidem.

[vi]ARMAND, E. (2000) “Idividualismo anarquista y camaradería amorosa”. Ed digital FELLA

[vii] KROPOTKIN, P. citat a la obra de Diaz C.(1975) El Anarquismo como fenómeno politíco y moral, editores mexicanos Unidos. México.

 

 

Tweet about this on TwitterShare on FacebookShare on Google+Print this page
L’amor lliure en la experiència personal i el seu paper en la lluita de classes
0 votes, 0.00 avg. rating (0% score)

¿Quieres debatir en un espacio tranquilo, seguro y libre de (machi)trols? Vente al foro de debate de Pikara Magazine

Revista que ofrece periodismo y opinión con un enfoque crítico, feminista, transgresor y disfrutón.

Uso de cookies

Nosotras también hemos sucumbido a las cookies y eso que no son de chocolate. Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies